Fins sempre...

Diuen que en aquesta vida no sempre es pot guanyar... i és cert. Ens les darrers dies he tingut dues perdues important a la meva vida, i quan parlo de pèrdues no em refereixo a pèrdues estrictament materials, sinó en gran mesura, emocionals. En aquest blog, sempre he intentat plasmar els meus pensaments en veu alta, tot el que em passa pel cap, i abans de penjar aquesta entrada ho he pensat molt, però crec que és una forma d'acomiadar-me a la meva manera de qui m'ha donat el que mai podré tornar-lis.

IAIA

La primera és la meva avia, la qual, no només era l'últim/a avi/a que quedaven vius, sinó que a més tenia una forta conexio amb ella. Vivia en un primer pis sense ascensor i els darrers temps no podia baixar les escales i jo no podia pujar-les, el que feia que no ens poguesim veure gaire. Tot i no baixar per ningú al carrer perquè li era molt complicat, aquest estiu la viag anar a veure i va baixar a fer un cafè a la més que agradable avinguda Gaudi de Barcelona. Allà vam passar una tarda estupenda. Espero que on siguis, rebis tot el que has donat pels teus.

FIERA

L'altra perdua que he tingut, potser a molta gent li semblarà una tonteria la meva anyorança, pero es tracta d'una gosseta, que tenia des de feia mes de 10 anys. Es deia fiera i més que un gos era una amiga d'aventures. Ella sempre em rebia movent la cua i contenta quan arribava a casa, després d'un llarg dia i també em va donar molt més del que mai podré tornar-li. En moments importants de la meva vida, a la seva manera i sense saber-ho, em va ajudar molt.

Des d'aquí m'acomiado d'elles i els hi envio el petó més gran del mon!!!