11/5/09

la meva primera paella (o algo que se li volia assemblar)

Pel fet de ser català (espanyol pels d'aquí) es dona per soposat que haig de complir tots els requisits estereotipats, com ara que m'ha d'agradar el flamenco, que quan parli se'm senti molt, que sigui un fiestero, que sapiga tocar la guitarra... i amb el tema gastronomic en especial.Aquí és pensen perquè soc de Barcelona haig de sapber cuinar truita de patates amb una mà lligada a l'esquena o fer una paella i una sangria amb la facilitat com si del cuiner d'un xiringuitu de platja es tractes en plena temporada d'estiu. Doncs bé, quan vaig arribar aquí, fa un any, sento dir que crec que no complia cap d'aquest requisits. Un català de la seva com jo, el primer dinar que vam fer a casa amb gent de la DCU i altres, ja va sentir la pressió del typica spanish. Ja es donava per soposat que era un expert en sangries i demés. La meva cara era una barreja d'espant i sorpresa. Les expectatives sobre la meva sangria eren tant altres que no em va tocar més remei que recorrer al Google i posar "como se hace una sangria" per sufragar la pressió social del intens desitg colectiu de les delicies culinàries mediterranies. La sorpresa va ser xocant. Vaig descobrir que no només hi ha mil receptes i cada un li fica el que té més a mà per la cuina (o els culs del que sobra), sinó que no es gens dificil, només es tracta de ficar-ho tot a una galleda (neta i nova clar) i, això si, amb molt molt de gel, per no notar el gust del rom peleon d'oferta o el vi de Garrafon, tot remenant-ho tot. Resulta ser que aquí no tenen bons vins i els importen tots. Al super no hi havia la garrafa de vi cutre que trobem per allà o els estimats (i de vegades amb patada al fetge) catrons de tetrabrick de Don Simon. No aquí tot son a part de els millors vins de la rioja, penedes, priorat... son vins de Australia, Chile, França...etc. En resumide contes que no hi ha vins de 2€. I no em va tocar més remei que agafar i fer una sangria amb vi Australìa de 5 euros al ampolla (el mes barato que vaig trobar). Em va fer una mica de mal, sobretot perquè sabia que era com una profranació del delicat procès dels enòlegs que hi havia darrera d'aquelles ampolletes de bon vi, però no vaig tenir un altre remei. Tot i això, va ser un èxit total. D'això ja fa molt de temps. Més endavant em vaig atrevir amb la truita de patates, que internet (i les observacions personals al llarg dels anys a casa els meus pares) van ajudar a que fos un èxit total, tot i que la veritat, no era per tirar cohets, però veient el fatu que s'arriben a menjar per aqui, les delicies mediterrànies son un èxit garantit. Ara ja soc l'encarregat d'aquestes dues inseparables receptes iberiques a cada celebració... oh i ho i surt bo i tot eh!
Ahir diumenge vaig voler llançar-me a fer el numero del funambulista sense red i vaig decidir fer la meva primera paella (en plan familiar, per si en cas de que si l'haguesim de fotre al safreig, poguesim correr al take away de torn la cantonada).
Una vegada més vaig recorrer al estimat amic Google per agafar les pautes necesàries i un cop amb la recepta impresa vaig comprar tot el havia de menestrer. Amb tota la materia primera i plantat davant dels fogons vaig arremangar-me i vaig decidir començar la tasca, rallant la ceba...etc. Doncs bé al cap de una hora menjàvem una deliciosa paella regada amb una coca-cola del Lidl que no lligava gaire amb la dieta mediterrània, però que em va fer sorprendre i sentir orgullós de la meva capacitat d'aprenentatge (gracies al recetario.com). No sé si es perquè ara valoro més la feina que porta o que vaig veure neixer cada granet d'arros de la paella,però em va semblar bonissima. No va quedar ni una cullerada. I per mostra un botó!
Pd. el tema del flamenco, cridar quan parles, la guitarra i posar-se a ballar amb el simple soroll d'una cullera quan cau a terra ja serà molt més dificil per mi, però seguirem treballant per no trencar el estereotip typical Spanish que tan els hi agrada per aqui... :-)