Avui dissabte he participat a la 10 Km St. Valentine Fun Race (http://www.cupidsdash.ie/raceinfo.html). Es una carrera classica i divertida en el calendari dels Dublinesos. Es tractra d'una cura de 10 Km però que a mes a mes del premi al primer corredor donen premis força bons a les millors disfreces. Jo, per ser la primera vegada, vaig decidir-me per la indumentaria tradicional, pero vaig veure difresses molt divertides, com d'Elvis, d'Infermera, Angelets o Miss America.
Es una cursa que es fa per un circuit dins de Phoenix Park, que es un parc inmens que hi ha al ben mig de la ciutat. A nivell personal estic molt content per dues coses. Primer la marca aconseguida (31 min), pel fet de que el circuit no no era gens i estic entrenant molt poquet (amb el fred, pluja, neu, foscor i de tot no hi ha bitxo viven al carrer a partir de les 6). I segon i la mes important es per estar viu. Si si, viu!!!
Al llarg dels gairebé 15 anys que porto disputant curses de fons, m'ha passat gairebé de tot i he corregut en diverses condicions, des de neu, pluja monzonica, pujades que tallen el sentit, calor extrema, organitzacions que no ens han deixat correr pel sol motiu d'anar amb cadires de rodes o perdre una lentilla al km 1 d'un marató i tenir que correr els 41 km restants gairebé a les palpentes. Ara bé, mai m'havia passat el que m'ha passat avui. Estava a 1.5km de la meta, davant del primer corredor de peu, sense ningú per davant, només la moto de la policia, en mig d'un bonic prat de Phoenix park. Quan de cop i volta veig que a uns 50 metres per la meva esquerra apareixen encara no se d'on una estampida de mes de 100 renos (o com es diguin), espantats per les sirenes de la cursa. Si si, els animals aquells amb banyes que tiren el trineu del Santa Claus. El fet es que es disposaven a fugir cap a un altre prat. Fins aquí tot correcte, la mala sort es que per passar cap al altre prat havia de creuar la carretera per on venia la cursa, la carretera per on venia jo a tota galeta. Jo no sabia que fer, si parar o seguir. Fos com fos, era massa tard, estava al ben mig del seu cami i no pensaven parar. I no era un ni dos, era una manada de mes de cent jo diria. Alla em vaig espantar de debo però vaig decidir seguir endavant i que fos el que deu volgues. En menys 5 segons m'he trobat de estar corrent tranquil·lament a veure'm enmig d'una estampida de renos espants, enmig de potes i banyes (que grosses que son viste de prop) saltant per sobre meu, donant salts per tal d'esquivar-me i seguir el seu cami. Tot ha estat molt rapid i gracies a Deu no ha passat res. He sobreviscut a la manada espantada i he seguit a empentes i rodolons el meu cami cap a la meta, amb un susto que encara em tremolen les cames i ells prat endins.
Aqui estan els meus amics, placidament observant la cursa des de lluny :-)
Tot i això aquesta nit, algun somiarà amb mi, doncs les meves rodes han passat a tota velocitat molt a prop de les potetes d'algun d'ells.
Es una cursa que es fa per un circuit dins de Phoenix Park, que es un parc inmens que hi ha al ben mig de la ciutat. A nivell personal estic molt content per dues coses. Primer la marca aconseguida (31 min), pel fet de que el circuit no no era gens i estic entrenant molt poquet (amb el fred, pluja, neu, foscor i de tot no hi ha bitxo viven al carrer a partir de les 6). I segon i la mes important es per estar viu. Si si, viu!!!Al llarg dels gairebé 15 anys que porto disputant curses de fons, m'ha passat gairebé de tot i he corregut en diverses condicions, des de neu, pluja monzonica, pujades que tallen el sentit, calor extrema, organitzacions que no ens han deixat correr pel sol motiu d'anar amb cadires de rodes o perdre una lentilla al km 1 d'un marató i tenir que correr els 41 km restants gairebé a les palpentes. Ara bé, mai m'havia passat el que m'ha passat avui. Estava a 1.5km de la meta, davant del primer corredor de peu, sense ningú per davant, només la moto de la policia, en mig d'un bonic prat de Phoenix park. Quan de cop i volta veig que a uns 50 metres per la meva esquerra apareixen encara no se d'on una estampida de mes de 100 renos (o com es diguin), espantats per les sirenes de la cursa. Si si, els animals aquells amb banyes que tiren el trineu del Santa Claus. El fet es que es disposaven a fugir cap a un altre prat. Fins aquí tot correcte, la mala sort es que per passar cap al altre prat havia de creuar la carretera per on venia la cursa, la carretera per on venia jo a tota galeta. Jo no sabia que fer, si parar o seguir. Fos com fos, era massa tard, estava al ben mig del seu cami i no pensaven parar. I no era un ni dos, era una manada de mes de cent jo diria. Alla em vaig espantar de debo però vaig decidir seguir endavant i que fos el que deu volgues. En menys 5 segons m'he trobat de estar corrent tranquil·lament a veure'm enmig d'una estampida de renos espants, enmig de potes i banyes (que grosses que son viste de prop) saltant per sobre meu, donant salts per tal d'esquivar-me i seguir el seu cami. Tot ha estat molt rapid i gracies a Deu no ha passat res. He sobreviscut a la manada espantada i he seguit a empentes i rodolons el meu cami cap a la meta, amb un susto que encara em tremolen les cames i ells prat endins.
Aqui estan els meus amics, placidament observant la cursa des de lluny :-)Tot i això aquesta nit, algun somiarà amb mi, doncs les meves rodes han passat a tota velocitat molt a prop de les potetes d'algun d'ells.
