St Joan i St Pere

Aqui a Dublin no es celebra el Sant Joan tal i com els catalans l'entenem, o sigui que no es festiu, no es tiren petardos (gracies a Deu), no es menja coca ni es veu Cava . Tot i els CADS vam som una gent molt espavilada vam decidir, montar la nostra propia revetlla de Sant Joan i St Pere juntes, ahir dissabte a casa de la Txell a Bray, una poblet a la costa del sud a uns 50 km de Dublin.

Es la primera vegada a la meva vida que tinc que acabar un Sant Joan amb un anorak de la rasca que feia, doncs aquí quan se'n va el sol ja pots buscar "una rebequeta" tant rapid com puguis perque fa una rasca que una maniga curta es a part de ser molt valent, un refredat segur. Tot i això, els Irlandesos van amb maniga curta des que vaig arribar. Deuen ser d'una altra especie, o tenir tres capas de pell com les foques, el cert es que no tenen fred.

Jo soc mediterrani i vaig portar roba d'estiu (tal i com el tenia entes fins ara, maniga curta...etc) i em sembla que me la tindre que tornar cap a Granollers tal com va venir, perquè encara no m'he vist en cor de vestir-la... Durant el dia estem a 17 -19 graus com a molt, pero a la nit ja pots començar a posar-te capes perquè pots arribat a 10 -12 graus amb tota tranquilitat... En fi, això es Dublin... i el Sant Joan particular que ens vam montar amb representació canina inclòsa... :-)

Compte que soc de Finglas...

El barri en el que visc es diu Finglas. Jo en arribar em va semblar un barri molt maco i força segur (de fet ho és). Ara bé, quan la gent em preguntaba on vivia i deia Finglas, la penya feia unes cares de catavinagres bestials i deien : "Ui Finglas... barri xungo..." , jo preguntaba el perquè i es veu que es dels pitjors considerats de Dublin. Tot i això a mi segueix semblant mes perillós qualsevol barri de Barcelona de nit que Finglas. Aquí ningú tanca la porta de les cases i no m'ha semblat veure mai ningu sospitós, tot es molt tranquil i agradable. També es cert que visc a les afores d'aquest barri.

Sigui com sigui, quan deia això, la gent que viu aquí em deia que només hi habia un altre barri mes "xungu" que Finglas i es diu Ballymun, que precisament està al costat de Finglas i hi passo cada dia per anar al centre de la Ciutat. Per cert, Ballymon tampoc em sembla res extremadament perillós (almenys els carrers principals) i hi he passat de nit, de dia , de matinada... El mateix, a Barcelona m'he sentit més insegur algun cop que a Ballymun. També concec gent que viu a Ballymun i no han tingut mai cap problema. Si que es veu un barri obrer, i suposo que hi ha delinqüencia igual que a molts barris de qualsevol ciutat, però no sembla extremadament no perillós.

Doncs bé, parlant amb un autòcton, m'ha dit que Bono, el lider dels U2 es original de Ballymun i es va criar pels carrers on jo passo cada dia (quina gràcia). A mi m'encanten els U2, és un dels meus grans grups preferits), tant que avui he decidit tornant del centre, parar i fer un passeig per Ballymun (amb la ma a la cartera per si de cas) i he preguntat a uns que semblaven força "típics" del barri la historia de Bono i els U2. Els hi dec haber caigut bé i s'han parat a xerrar amb mi. M'ha dit que es cert, fins i tot m'han dut als pisos on vivia la seva familia, que son uns estesa de blogs força cutrillos per cert, esperant per ser derruits i reconvertits en cases.
Mentrestant , ara , cada cop que paso al mati al anar al centre de la ciutat i tornant a la tarda, ja em miro diferent el barri de Ballymon. Tot i això, els "guies turistics" també m'han dit que el gran Bono ja no només no viu a Ballymun, sinó que viu Kilarney, la part mes extremadament pija de Irlanda, al sud i no només això, sinó que des de fa uns anys, els U2 han mogut tot el seu negoci fora de Irlanda, a Holanda més concretament, amb la finalitat de pagar menys taxes... curiós si més no

la maravella de viatjar i coneixer gent...

El viatjar per aquests mons de Deu comporta conèixer gent diferent a un, tant en lo bo com en lo dolent. Sota el meu punt de vista això enriqueix molt. Ja he anat explicant alguna de la gent que he anat coneixent. En general ha estat gent que m'ha aportat molt i m'he sentit molt be amb ells. Experiències molt positives, gent molt agradable i simpàtica amb mi...

Ara bé, vull explicar el cas del Patrick perquè encara em té flipant.

La setmana passada va quedar una vacant lliure a la casa on soc i l'amo de la casa va decidir llogar l'habitació a un nou inquilí. El personatge en qüestió es un home d'uns 50 i pico, americà (de Now York) i en principi molt simpàtic i agradable...

Nomes arribar em vaig presentar igual que tots els de la casa. Va preguntar si habia normes a la casa (normes diu...?) i colabora força (neteja, endreçar les coses, no fa gaire soroll...). Ens va explicar que estarà aqui un parell de setmanes per "negocis". Val...

El fet es que van passant els dies ell va i ve, i la convivència no resulta especialment complicada amb l'homens...

La sorpresa va venir quan ahir al mati se m'acudeix obrir el "Metro", que es un diari que hi ha aqui gratuit i dic... aquesta cara em resulta familiar! doncs si, era ell, el meu company de casa al diari oferint el seu negoci... I quin es el seu negoci? Ensenya a escoltar els angels!!! Tal com ho sentiu...

Resulta que quan tenia 14 anys els angels li van dir que habia de cordar el cinturó de seguretat de la seva mare just abans de tenir un monumental accident... Cap dels dos va resultar ferit de gravetat. Tal com ell explica, més tard, els angels també li van dir com trobar la pau amb el seu pare... I així un cop darrera un altre, durant 30 anys va anar perfeccionant "l'escolta angelical" fins arribar avui que despres de que els angels li revelesin secrets de com tenir èxit en els negocis i moltes altres maravelles de la vida, ara es dedica a voltar pel mon compartint el seu poder amb milers de perosones i ensenyar a escoltar els angels per una modica quantitat de 10 euros la sessió grupal de dues hores... Impresionant!! Com que te una pagina web i tot el zanganu!

Us penjo la noticia perquè jutjeu vosaltres mateixos!

Demà té l'actuació magistrals amb els seus deixeples, però el que em té mes preocupat es si realment sent els angels que li diuen coses o es només un farsant. De ser la segona, enhorabona per ell per poder viure d'aquesta farsa. De ser la primera... ja podem començar a reçar tot el que sapiguem. En diro aqui la casa tot deu es va llençar cap al DSM-IV que es el manual per exelència de trastorns mentals i els que treballem amb salut mental, això pot ser desde un trastorn limit de la personalitat fins a una esquizofrenia paranoide... casi res. Tinc la intuicio (i espero no equivocar-me) que els angels no li diran cap cosa dolenta de mi... doncs intento se molt coridal amb els seus angels, però per ser sincer... no m'esperaba coneixer gent amb fil directe amb els àngels a casa. La darrera persona que vaig coneixer que sentia veus d'algú que no existia va ser un malalt mental dins una institució mental... i ara amb el nostre amic angelical, que no sabem si es cert el que diu o es un vividor i es que en el fons, viatjar es una maravella...

fotos del pub crawl

aqui us deixo algunes fotos del pub crawls de l'altre dia. Espero us feu una idea del que va ser. Una foto val mes que mil paraules. ah, amb les manes anavem indicant quin ordre de pubs era... ;-)

Un mes!

Avui fa un mes que estic per terres Irlandeses i la veritat es que he tingut experiencies de tota mena, la majoria de bones, però tambe algun sobresalt.

La impresió que tinc al cap d'un mes es que els irlandesos son gent amb que han passat les de cain per arribar on estan ara i ningu els hi pendrà. Protegeixen amb orgull el que es seu, doncs tenen molta inmigració, sobre tot molts i molts polacs que sota el meu punt de vista son gent amb una perspectiva no tant altruista de la vida i cal anar amb compte. En general per això, els irlandesos son gent molt oberta, agradable i sobretot molt i molt doivertida. A casa viuen dos irlandesos que quan un vol riure, nomes ha de parlar 5 minuts amb ells.

El primer dia que vaig arribar, em van portar a un pub que hi ha aqui a la vora de casa i nomes entrar em trobo amb dues dones d'uns 50 anys, completament birratges que em parlaven com si fossim intims de tota la vida. Vaig anar a demanar a la barra i quan torno me les trobo a 4 grapes per terra (les dues) buscant una arrecada que se li habia caigut a una i rient com boges... I es que aqui, els que seguiu el meu blog, ja haureu vist que el veure als irlandesos, el hi va que no vegis... maman com esponges i agafan unes castanyes blibliques, tant homes com dones. Això que em va passar, no ho habia vist mai i es impensable en el nostre "ordenat" pais. Tot i això crec que en general sento que son gent feliç i facil de tractar.

Una altra cosa que encara em flipa aqui es el tema del vestir. Primer de tot, trobo una gran diferencia entre l'arreglar-se de les dones que la dels homes aqui. Les dones van sempre molt arreglades (massa sota el meu punt de vista) i maquillades. En canvi els homes semblen tots uns desgarbats i que es posin qualsevol cosa que han trobat al fons de qualsevol calaix, rebregat i tant pot ser dues talles mes grans o mes petites. Van sense afeitar gairebe sempre i la pinta (pels pocs que la necesiten) aqui no existeix. Ahir vaig anar al barber i va començar a tallar sense preguntar res... es veu que aqui hi ha un model unic de tallat i quan li vaig dir si era possible que me'l tallés al meu gust, em va mirar amb cara entre soprès i content perquè li trencaba la monotonia del mateix tallat... Al final em va deixar el cabell com si me l'haguesin tallat a mossegades...però en fi,ja creixerà.

Per altra banda, quan surts al matí has d'anar preparat amb un regiment de roba, perquè encara que faci bo, segur farà un fredde nassos, tornara a fer bò, plourà, potser hi ha boira i segur que tornaràs a tenir calor, tot en el mateix dia i en variacions de mitja hora. Hi ha una canço d'un grup que es diu "four seasons in a day" que vol dir basicament quantre estacions en un dia i es el que aqui passa cada dia del mon. En el mateix dia tenim estiu (una mica light), hivern, primavera i tardor. Per tant,cal sortir de casa amb el remolc de roba i anar posant i treient capes com una seva segons el moment del dia...

Al sortir del barber vaig reunir-me amb els CAD que organistzaven una Pub crawl, que pels granollerins es una mena de la ruta del quintillo que van prohibir a Granollers per apologia de l'alcohol. En definitiva es fer una ruta de 9 pubs per Dublin i veure una pinta a cada un... imagina't... Jo per sort em vaig unir al tercer pub i no vaig fer pas tots 9 ni de llarg, però va ser diverit. Penjo una foto perquè es veixi l'estat d'exaltacio de l'amistat del moment...

Em deixo moltes coses, però ja seguiré explicant batalletes.Ahhh, resulta que el xantatge emocional aqui salva vides... si si, xantatge emocional. L'altre dia badant pel riu vaig veure que hi posen una estesa de flotadors cada 50 metres , un. I perque cap borratxuzo se'ls emporti cap a casa fent-lo servir de hulla-hop posin un missatge que tira enrera fins i tot al mes pimplat. Resumint, diu que millor que no te l'emportis perque un dia es podria necesitar per salvar al TEVA vida....Teva amb vermell i sobresaltat... au!!! tu mateix!

Per últim deixo una foto del pa negre que s'ha fet famos als comentaris... jejeje ... nomes veure'l ja m'entren retortijons...

Amb aquesta dosi tens garantit un "momento all bran" a cap d'una hora a molt tardar... fiuuuuuu!!!!!

Visita de l'Albert!!!

Aquest cap de setmana va venir a visitar-me l'Albert Herrero, un amic de Granollers amb el que em viscut moltes batalletes plegats. El vol va arribar tard, però no tant com per anar a fer una pinta a Temple Bar. El dissabte al mati ens vam llevar dora i vam anar a fer un brunch (l'esmorçar / dinar de tota la vida d'allà que aqui en diuen així...) a un lloc molt bonic que hi ha al costat del riu, a prop del passeig maritim. Un cop fet un esmorçar a la Irlandesa , amb saltsitches, bacon...etc (em posaré com un tuixo si segueixo amb aquest ritme...) vam anar a visitar la fabria de la Guiness, tota una insitucio aqui a Irlanda. No es pot venir a Irlanda i no visitar la fabrica, o com a minim fer una pinta...

Malauradament, l'Albert va tenir que marxar de forma inesperada per un imprevist personal. Tot i això, des d'aquí vull-li agrair el temps que va estar amb nosaltres i lo bé que ens ho vam passar plegats.

Per cert, tornant de l'aeroport, a 5 minuts de la casa on visc, em vaig parar a posar... bezina anaba a dir, però en realitat va amb gasoil el meu cotxe...jejeje costums. Doncs això, em vaig parar a la bezinera d'una cadena irlandesa i no només em van saltar els ulls un altre cop pel fetde que la benzina es si fa no fa el mateix preu que alla, quan els sous son molt superiors , sino que a sota, en lletres ben grosses posaba "proud to be irish" o digui "orgullosos de ser irlandesos"... Us imagineu a Catalunya que posesin a les benzineres petrocat amb lletres ben grosses alguna cosa com "orgullosos de ser de la ceba" o millor encara ... "orgullo ejpañol" a les españoles...Uix... crec que es millor deixar-ho tal i com esta... Repsol a seques...