El viatge

Després de rumiar-m’ho una mica (no gaire) vaig decidir fer el viatge amb cotxe cap a Dublín. Va ser un viatge més llarg que amb avió però com diu el Josep Mª Espinàs és la millor forma d’entrar en un lloc nou, poc a poc percebent els petits canvis en el camí...

Així doncs el meu viatge comença el dimecres 7 de Maig a cap allà les 6 de la tarda que surto des de Granollers amb la intenció d’arribar de Cherbourg (França), des d’on surt el ferry cap a Rosslare, (Irlanda), fent una parada per dormir a Limoges, més o menys a mig camí per dormir i no fer els 1.200 Km fins allà de cop.
Així doncs, després d’acomiadar-me de la família, amb el cotxe carregat amb handbike inclosa, emprenc la marxa.

En 5 hores em planto a limoges, on tinc una reserva en un hotel de la cadena “premiere classe” (una especie de formula 1 que per 30 euros poden dormir 1,2 o 3 persones). Només arribar veig que no hi ha ningú per donar-me la clau ni res, però veig una cua de gent davant de quelcom que sembla un caixer automàtic... Noves tecnologies! Resulta que a partir de les 9 no hi ha ningú a l’hotel i introduint el numero de la reserva a l’aparell et dona un rebut amb el codig d’accés a l’habit ació, ni clau ni res, però tot més que correcte...

Després de passar la nit allà, ja és 8 de maig. Avui és el dia del meu aniversari, doncs fa 13 anys que vaig tenir l’accident, casualitats de la vida. Esmorzo i segueixo el camí cap al ferry que em portarà cap a terres irlandeses. Com que anava amb temps i una mica cansat de que m’afussellegin als peatges de la autopista, vaig decidir agafar la nacional, paral·lela a l’autopista i endinsar-me en la ampul·losa campinya francesa. La veritat es que els paisatges verds, els pobles amb cases de pedra de color mel i burrets i baques a costat i costat de la carretera son preciosos però al cap d’una hora i mitja de tractors, bicicletes, i carreteres que semblaven una corda dins un sac, vaig decidir tornar a la autopista...
A l’hora de dinar paro en una àrea de servei on trobo un cartell amb un postre exaurit: crema catalana de coco... si si de coco. Només per curiositat m’hagués agradat tartar-la però es veu que té tant exit que només posar-ho al taulell, vola.

Així doncs, ja a punt d’arribar Cherbourg em trobo una moto dels gendarmes a darrera del cotxe que m’indica parar-me... jo pensant... que vol aquest ara? Després demanar-me els papers i fer-me una prova d’alcohol i de drogues, comença a donar voltes al cotxe...deuria estar buscant un de segona mà... Per cert, el control de d’alcoholemia es diferent a frança. Et fan bufar dins una especie de bosa d’orina (neta eh...) que entra l’aire i no surt fins que el guardia canvia de valbula i fan un test del que hi ha a dins... si si, una bossa... els catalans som mes moderns amb això, jejeje Al final em deixa marxar com si res hagués passat...
Així un cop arribo a Cherbourg, i despres de passar els controls d’aduana enfilo la cua de cotxes per entrar al ferry i cap a dins la panxa d’allò que sembla una cosa enorme, camions, autobusos i una estesa de cotxes omplen tres pisos de parking, impresionant, si si tres. .
Un cop a dins, i amb molta gana de sopar vaig al self service i ja començo a veure cares blanques com gots de llet, plenes de pigues i cabells pèl-rojos per tot arreu. Ja estic a prop. El ferry surt a les 9 del vespre i arriba a les 13:30 del dia següent.

Desprès de sopar faig una pinta al pub, plè d’un grup d’adolescent francesos que sembla fan un viatge de final de curs, però se’m tanquen els ulls i decideixo anar al camarot, que per ser discapacitat, m’han donat un de sol per mi, quin luxe (alguna avantatja ha de tenir ser discapacitat, no...).
Veient un programa d’humoristes irlandesos, tipus el club de la comèdia, però a lo hoolingan, se m’acaben de tancar els ulls i entro i entro en el mon dels somnis fins al dia següent, que em desperta a les 6 del matí la claror de la finestra i un missatge que diu, “benvingut al regne unit” (que m’he equivocat de ferry?), i es que el barco segueix les costes i ara estem davant de la costa anglesa encara. Per cert aquí veig que surt el sol mes d’hora... ah i la mar fina com un pinzell... menys mal...
Em llevo, i desprès d’una dutxa surto a fer un vol, ja amb ganes d’esmorçar i arribar, però encara hem quedarà una estona. Finalment arrivemt a Rosslare, un poble de port realment encantador i enfilo la darrera etapa cap a Dublin. Paro a menjar en un pub més autentic que la Guiness en un poble a mig cami, on em serveixen una amanida de pollastre, evidentment, amb una pinta. A partir d'aquí, segueixo el meu camí i arribo a Dublin , on trevasar la ciutat em costa dues hores de caravanes incesants i que, la veritat, tot i que m'ho habien avisat, no m'esperaba. Dublin=pubs però també = a transit.

Finalment arribo a la casa on no hi ha ningú i tinc que esperar una estona més perquè arribi la Caren que em comenta que els altres dos nois irlandos que hi viuen no hi seràn el cap de setmana, per tant la casa serà per nosaltres sols tot el finde.... i aqui acaba el meu viatge.

Dir que ha estat una "gozada" poder invertir un parell de dies de la meva vida en aquest treball d'introspecció que et dona la magnifica monotonia de l'autopista i destinar un temps per un mateix on estas completament amb tu mateix i ningu més, tot i saber que tant des d'on has sortit com on vas t'espera gent.