Esperuits de Mallorca

Aquest capdesetmana vaig estar a un casament a Alemanya, una amiga de la Caren. En el casament hi havia una amiga que treballa en una agencia de viatges. El primer que em va sorprendre dels alemanys es la seva aficio desmesurada per Mallorca. Fa uns anys vaig estar a Mallorca i ja vaig veure alemanys per tot arreu. Inclus en un restaurant em van arribar a dir que no tenien cartes en espanyol, nomes angles i alemany. Pero des que conec a la Caren he flipat de debo. Tots, absolutament tots els alemanys que he conegut en aquest temps (i son bastants) han estat diverses vegades a Mallorca, inclus n'hi ha que tenen cases. Tambe m'han dit que tenen partits politics i zones on no hi es permesa la entrada a persones que no son alemanyes. Ja per acabar-ho de rematar, una cosa que em va sorprendre molt es saber que la base de AirBerlin, companyia aerea alemanya te la base a Mallorca! Realment trist...
Ara be, la Sandra (aixi es diu la amiga) em va dir que des que la grip A esta afectant tant Espanya, les reserves a Mallorca han baixat mes de la meitat. De cada 10 alemanys que van a Mallorca, sempre n'hi ha algun o altre que quan torna porta el regal del virus de la grip A. Em va comentar que inclus hi ha gent que esta comencant a vendre les cases que tenen alla. A mes a mes els darrers atentats d'ETA han acabat d'espantar als guiris alemanys i el que sentien abans quan escoltaven Mallorca era sol, festa, borratxeres i resaques a la tumbona ara el sona a malatia, assasinats i inseguretat.
Jo vaig flipar bastant, pero es veu que s'ho estant prenent seriosament i estant marxant esperuits de la illa com el que marxa d'estampida quan sent rumors de que l'Aznar vol tornar a la politica...
Jo estic totalment en contra del terrorisme i de la filosofia de ETA. Totalment! pero em dona que pensar. A veure si els terroristes faran, de forma involuntaria, recuperar a Espanya la illa de Mallorca dels alemanys... A veure si la grip A servira per tornar a tenir cartes i menus en mallorqui a la illa... Pensem-hi perque de tota desgracia sempre es treu alguna cosa positiva...

Sempre ens quedarà Galway...

Aquest capdesetmana passat teniem pensar anar a visitar a uns amics a Galway, però amb tot el enrenou del cotxe no sabiem que fer. Al final, després de tramitar totes les denuncies (per dir-ho d'alguna manera...) el dissabte al matí vam agafar el cotxe direcció oest. Galway és a la altra punta de la illa, a la costa oest, força turistica i amb un centre i un passeig maritim mol interesant. Per altra banda hi ha molta influència espanyola, doncs els baixells de la armada espanyola can fer servir la llengua de mar en que esta per atacar Irlanda l'any mil cinc cents i pico. De totes formes es molt diferent anar de vacances a un lloc d'aquest o anar a casa uns amics, molt més proper a la realitat del dia a dia (que tb està bé). Hi ha uns 200 km i amb tres hores i ets. L'Axel i la Inga son una parella estona-autriaca (curiosa combinació) que des de fa poc han decidit aposentar-se a allà. La Inga està embaraçada i en breu donarà allum. Aixi que vam arribar alla a l'hora de dinar. Nomes arribar els vam veure enfeinats a la cuina amassant i escalfant el forn. Jo vaig preguntar que que feien i resulta que es fan ells el pà amb un compost que venen als supers. Quan el vaig provar, deuria fer una cara tant expressiva que ens van decidir regalar una bossa del preparat. Ahir ja vaig preparar el meu primer pà i això ja requereix un sol post, quina aventura...

Vam estar dinant amb ells i a la tarda passejant pel centre de la ciutat i fent alguna paradeta per una pinta.

Al dia següent, com ja he comentat en aquest blog altres vegades, pels "guiris", els espanyols naixem amb diferentes qualitats gastronomiques com ara saber fer paella, truita de patates o sangria. Així que el diumenge em van "demanar" que fes una paella... au ja la tens. Sense internet em vaig veure mort però vaig recorrer a la matriarca de la familia i em va sortir una paella de p.m. Volia fer una foto però això va ser el que vaig estar a temps de fer.

es que tot m'ha de passar a mi...

Ahir dijous va ser l'aniversari de l'Andrea i ho vam anar a celebrar al pub Sub Lounge. Es un pub alternatiu, molt ben decorat que el propietari es l'Eddie Irvine, ex-corredor de formula 1. El pub esta decorat com estil gotic i es un bon lloc per anar a fer una copa, situat a sota la estacio del DART (els trens d'aqui). El fet es que tot anava de fabula fins que vam decidir marxar. Jo vaig anar amb bus a la ciutat i alla em trobaria amb la Caren i aniriem a la festa. Per tornar, per no fer servir dos cotxes, tornariem amb el seu cotxe.

Al arribar al cotxe a les 9:30 del vespre ens trobem aixo.

El cotxe amb dos vidres petats i sense el portatil i el GPS que hi havia a dintre (amagats). El xoc va ser brutal. No sabiem que fer... Vam trucar al Edu perque vingues a fer unes fotos del que havia passat (GRACIES EDU) per presentar-les a la asseguranca i despres vam trucar a la policia. La sensacio d'impotencia era bestial. En plena ciutat, en un carrer molt transitat i encara no era fosc i sense cap mirament van esbotzar el cotxe... Pero es que potem una ratxa realment dolenta en aquest aspecte. Fa poc mes d'un mes ja vaig explicar en aquest blog que ens van copiar la targeta i ens van buidar el compte i fa 3 setmanes li van robar la bici a la caren, lligada amb candau al parking. Si si, realment Dublin es una ciutat segura i es que no m'extranya que passin coses aixi... La comisaria mes propera estaba a dos carrers (Pearse Str. uns 400 metres) i els polis van trigar una hora llarga... Quan feia gairebe l'hora vam trucar a veure si algu s'enrecordaba de nosaltres i ens van dir que ja havien sortit feia 15 minuts... ja! Em va recordar la epoca dels sopar de pizza a casa l'Albert Herrero que trucavem a una pizzeria que hi havia just a l'altre costat de la borera que ens les portesin a casa. Al cap de d'una hora trucavem i ens deien que feia 15 min que havia sortit el pizzero, quan nomes era creuar el carrer...

En fi, si jo fos un criminal, a Dublin tens feina segur, doncs la poli, com ja he comentat altres vegades en aquest blog, son una figura institucional sense gaire poder. Estan perque han d'estar, pero si jo fos el boss d'un gang em fotaria a riure si veies dos ciclistes, sense cap mena d'arma (ai no perdo, porten les porretes aquelles d'un pam) que han de tenir cura de la seguritat ciudadana, que a mes triguen mes d'una hora per anar dos carrers enlla, tenint una noia i un discapacitat, tots dos extranger, de planton enmig del carrer, totalment xocats preguntant-se encara que ha passat. Encara sort que plovia. Sigui com sigui al cap de mooolta estona veiem apareixer dos polis amb bicicleta i amb un bloc d'apunts. Van pendre nota i ens diuen, ja podeu marxar, us enviarem la denuncia a casa...

Com haviem de marxar cap a casa amb el cotxe ple de vidres, sense cap taller obert i deixant el cotxe tota la nit sense finestres. Alla ens vam posar seriosos i vam dir que necessitavem ajuda. Llavors van dir, deixeu el cotxe a la comisaria i agafeu un taxi. Aixo , 100 euros lo menos fins a Skerries.

Soposo que despres de veure la nostra cara d'espantats al final ens van portar a casa,no amb la bici, amb un cotxe de la secreta a 160 per la autopistya, no es broma. No sabia si estava a jugant al Gran Turismo en una persecucio policiaca. La gent quan veia les sirenes venir a la autopista no sabia ni que fer...

Aquest mati estem recontruint la normalitat un altre cop, dintre del possible. La poli ens va dir que amb el tema de la crisi, els lladre no tenen cap mena de pietat i de por i s'arrisquen a plena llum del dia i a llocs centrics a fer el que sigui. Dublin m'esta donant una visio no tant segura com tenia uns mesos enrera... Potser influit per la ristra de robos que hem sigut victimes, pero es que tot ens ha de passar a nosaltres o que???

filet de tauro de primer

En Richard Branningan es un perscador de gambes d'Skerries, el poble on visc. Aqui hi ha un port molt maco, doncs hi ha forca gent que es dedica a la pesca. La setmana passada, en Richard com tots els dies, va tirar la red amb la intencio de pescar alguna gamba. La sorpresa va ser que al recollir la red, junt amb les gambes va trobar un tauro de 120 kg. Si si, a pocs metres d'on dormo van pillar una tauro. Llegint al diari, resulta que son forca comuns els taurons en aigues Irlandeses, i a prop de la costa. El que no es tant comu es que es que s'enredin a les reds d'un pescador de gambes, que no em vull ni nimaginar la cara que va fer quan el va veure.


Aquest post va especialment dedicat al meu amic Pau, que es un Kait-Surfer de la costa Dublinesa que , poc em penso que sap que quan esta enmig d'una onada, deu haver tingut una bestia de 120 km a sota seu, que tot i que diuen que no menjen persones, amb les dents afilades que tenen jo no m'hi posaria davant. La noticia completa la podeu llegir aqui. El individuu en questio el teniu sota aquestes linies.

El bicharraco se'l van quedar en Sean Doran, un propietari d'un restaurant de pitimini de Howth, una zona de restaurants pijos del nord de Dublin. Es va quedar la millor part i va vendre altres parts a altres restaurants, de tal manera que durant la setmana passada es podia menjar aleta de tauro fresca a Dublin, pescada a Skerries. Quines coses que tenim al poble!!!