Maritime Festival

L'estiu comença a treure el cap i comencem a deixar enrera les temperatures d'una xifra. Això vol dir que els irlandesos, a la que surt un raig de sol surten al carrer sense samarreta i també fan mes vida al carrer amb els nombrosos festivals de diferent tipus que s'organitzen per tota la illa. El capdesetmana llarg del 29 de Maig a l'1 de Juny es celebra a Dublin el Maritim Festival. Es tracta d'una festival de Musica, cultura, espectacles, paradetes de menjar i roba al carrer al costat del Liffey (el riu). Així doncs el dissabte, il·lusionats pel sol i temperatures estiuentques que ens està fent aquests dies a Dublin, vam decidir a anar-hi amb la Caren i dues amigues seves, la Jil i la Daniela, dues alemanyes que treballen i viuen a Dublin.

Vam poder gaudir dels deliciosos bratwurst alemanys i de la musica tradicional japonesa. També vam veure espectacles al carrer i fins i tot vam poder trencar el blanc-pàlid-noveigmaielsol que tenen el autòctons de la zona. Al acabar teniem una assigantura pendent que era la d'anar a veure la final de "Britain's got talent" l'unic programa que segueixo de la tele (apart de Criminal Minds clar...) que és una especie de factor X de la televisió anglesa. En ella descobreixent gent amb talent per cantar, ballar o fer el que sapiguent fer que a contra de totes les prediccions no va guanyar la meva estimada Susan Boyle una dona escocesa que tothom pronosticava que guanyaria . ( http://www.youtube.com/watch?v=9lp0IWv8QZY )

sort n'hi ha del Barça

Dijous 28 de Maig, dia de resaca emocional (i etilica també) per tots els seguidors blaugranes. Ahir dimecres el Barça va guanyar la seva tercera Champions League i el seu tercer titol aquesta temporada. Estan imparables! Jo no soc gaire aficionat al futbol, la veritat, però en ocasions com aquesta ve degust fer pinya encara que sigui des de Dublin. Ja he parlat molt aqui de la gran comunitat catalana que hi ha Irlanda i ahir ens vam aplegar a The Church, una antiga esglesia reconvertida en un macro-pub-restaurant-discoteca. Si si, incoherències de la vida. Han conservat tota la ornamentació original, com el orga, els confesionaris... es veu que als Irlandesos els hi dona una mica de grima entrar a una esglèsia, lloc de reflexió i penitència a veure com cosacos però a mi personalment m'agrada bastant aquesta combinació que trobo molt... interesant.

A les 7 de la tarda estava a la porta del Pub parlant per telèfon amb el meu amic Camil, a Catalunya, exitat i nerviós per l'espera del partit. Pocs moments més tard, entrava cap a dintre on em trobaria una munió de catalans també exitats i nerviosos. Comença el partit i em donava la sensació d'estar a un pub a les rambles o enmig de Barcelona. Molta gent animant al Barça. Primer gol, es dispara la euforia, segon gol la cosa es confirma i el Barça guanya la Champions. La veritat es que ja es veia a venir, aquest any el nou Barça del Pep Guardiola, humil i treballador està donant lliçons a tots, sobretot a les arrogancies Britàniques a les que tant acostumats estem aquí a Irlanda. Un cop va acabar el partit, els catalans, amb la sang mediterrània que es caracteritza celebrar-ho tot entre d'altres, ja ens em fet un lloc per anar a celebrar els titols del barça (com que en guanyen tants aquesta temporada...). Es tracta del Spire, que es un monument com una agulla de 120 metres d'alçada i uns 5 o 6 d'ample enmig de la ciutat. Tot un simbol per Dublin.

La veritat es que va ser una sensació una mica extranya, pel fet de sortir a celebrar un titol del Barça amb sol del dia (aqui a Dublin a les 11 de la nit encara tenim llum solar a l'estiu) i perquè erem els unics que celebravem cridant com boixos per la ciutat i tothom ens mirava amb cara extranya (o perquè es pensavem que estavem grillats, borratxos o pq la majoria dona suport al manchester) entre d'altres... Tot i això no vam crear els alderulls que es van fer a Barcelona, als quals m'he quedat esgarrifat quan he obert internet aquest mati. Quina salvatjada!

Llegint el Periodico avui, el Barça sembla que ha eliminat la crisi, el paro i tots els gran problemes que assetgen Espanya ara i tot es joia i alegria. Bé, una cosa no treu l'altre i cal gaudir de les alegries d'aquesta vida crec.

En qualsevol cas, felicitar a tots els culés i dir que tot i que no m'agrada gaire el futbol, vaig gaudir molt ahir i em vaig sentir molt orgullos de ser català i Barça suporter.

Acces Matters

Dublin es ben congut per les seva arquitectura tradicional, amb cases de pedra color mel, magestuoses entrades i boniques portes de colors llampants. Això és molt maco però gens accesible. Dublin està plena de edificacions antigues, molt boniques però gens accesibles per gent amb mobilitat reduida, cadires de rodes, cotxets...etc.

L'altre dia passejant pel centre vaig veure una enganxina a la porta d'un comerç que deia "Acces Matters" amb un simbol d'un minusvalid aixecant el dit gros en senyal d'aprovació.

Es tracta d'una campanya que està impulsant el Ajuntament de Dublín per posar-se les piles a tope, perquè volen fer de Dublin la ciutat mes accesibles del mon (tindran feina de valent perque mira que hi han escales...). Aquesta campanya que com ja he dit es diu Acces Matters (traduit vol dir l'acces importa) té com a aspiració tenir el nivell d'accesibilitat de Barcelona tal diu a la pagina web ( http://www.dublincity.ie/AccessibilityForum/default.aspx?g=landing ), que agafen com a model d'accesibilitat per persones amb mobilitat reduida (si de cas que no vagin al tren o al metro, que una vegada vaig tenir que sortir d'un Talgo de la renfe com un llimac, arrosegant-me per terra). Bé, sigui com sigui, Barcelona és una ciutat molt accesible i Irlanda ha posat el ull en ella per millorar la seva accesibilitat, cosa que es d'agrair. L'ajuntament subvenciona amb gairebé el total tots els comerços i estament publics que vulguin fer obres per fer accesible el seu local. A la web hi ha el llistat de tots els començos aderits a aquesta campanya, lliures de barreres arquitectoniques i que cada dia son mes. Amb això et donen una enganxina per posar a la porta perquè quedi ben clar i t'inclouen a la web especificant el tipus d'accés i instalacions que es trobaràs a aquell lloc.

Aplaudeixo aquest projecte i animo a tots els lectors d'aquest modest blog perquè prenguin nota d'aquesta iniciativa que fa molt més fàcil i feliç el dia a dia a molta gent, no només discapacitats.

Aniversai de la Núria

Ahir diumenge va ser l'aniversari de la Núria i per celebrar-ho van agafar un avio i van venir, amb l'Albert a visitar-nos a Dublin. Només arribar vam voler anar a pendre alguna cosa al local Pub d'Skerries (el maco clar...). Només entrar ja vam veure coses extranyes, com que tothom anava extreamadament arreglat, una mitjana de 60 anys entre els clients, tothom molt alegre (per no dir piripi) i rams de globus penjats per totes parts. Quan ens disposavem a assentar-nos a una taula se'ns acosta una dona de... bé, diriem que amb molts anys d'esperiència a la vida i ens diu que allò era una festa de casament. Que si estavem combidats... glups! Vam dir que no, que no sabiem res (imagineu la nostra cara de poker). La dona, sense cap mania, va i ens diu que si anem a felicitar a la parella que ens podem quedar tranquil·lament. Tenint en compte que erem els unics del pub que no pertanyiem al casori, vam decidir marxar amb la cua entre cames a un altre pub...

Tot i això el capdesetmana va estar molt bé. Al dia següent vam estar per Dublin, fent un munt de coses, des de un creuer per Liffey fins alguna compra compulsiva a Pennies (grans magatzems de roba, on la qualitat d'aquesta es pesima però ésextremadament barato), fent us beures a Temple Bar (per cert, sense saber com, també ens vam trobar enmig de varies despedides de solters i solteres...).

Al dia següent, el dia de l'aniversari vam celebrar-ho amb una petita festa sorpresa amb pallassos i tot (a la foto en podeu veure un en plena actuació!). Per acabar de celebrar el dia vam anar a fer un pic-nic al aire lliure a Merrion Square on es celebrava el festival anual de de Soul al aire lliure. Ens va fer un dia extremadament asoleitat. Des que estic a Dublin només recordo un parell de dies com aquest. Mai faig gaire propaganda del temps que fa a Dublin, `però sempre que tenim visites o no plou (gaire) o fa un dia espatarrant com el d'ahir, superant els 19 graus (guau!!!) on els irish anaven sense samarreta prenent el sol al park (el pau dels CAD tb jejeje). Serà que porten el sol mediterrani?

FELICITATS NURIA!!!

10.000 Visites

Ahir al revisar les estadístiques del blog em vaig adonar que ja duc més de 10,000 visites. Quan vaig començar aquest blog he de confessar-lo, només tenia un fan, me mare. Després a les estadistiques tenia visites des de paisos com Brasil, Chile, Polonia, UK...etc i pensava , carai si que viatja me mare... jeje Resulta que hi havia gent de molts llocs int el meu blog i les meves aventuretes Irladeses. Ara puc comptar més de 50 països des dels que em segueixen en els cinc continents, els cinc primers Espanya, Irlanda, Estats Units, Anglaterra i Brasil.La filosofia inicial del bloc era perquè la meva familia i els meus amics sapiguesim de mi, però amb el temps s'ha convertit amb un diari, una lectura personal de reflexio, que també m'ajuda a gaudir a posteriori de les coses i quan llegeixo alguna vivència en tercera persona em dona una perspectiva totalment diferent a la original. Al principi he de confesar que sentia una mica de vergonya que la gent llegís el que escribía, les meves històries del dia a dia a Irlanda, les meves victories i els meus fracassos, els meus moments d'alegria i de pena que han quedat plasmats aquí.

Se que he anomenat a molta gent i entitats en el meu blog i també sé que no tothom ha estat encantat amb les meves opinions, de vegades un pel impulsives, com ara el post de TORRES. Des d'aquí els hi demano disculpes si la meva brusquetat ha pogut ferir alguna sensibilitat. Tot i això el meu blog sempre ha estat un espai lliure i no he censurat mai cap comentari. Totohom es convidat a dir la seva. La veritat és que espero seguir tenint-vos per aquí, i comptar amb tots els vostres comentaris, que jo tb agraeixo, amics, lectors, familia... als quals vull donar-lis les GRÀCIES que un bon dia van tenir el gust de fer una visita pel meu espai personal. Això em fa sentir viu!

Festival de Musica Tradicional Irlandesa

Del 15 al 17 de Maig es va celebrar el festival de Música Tradicional Irlandesa a Skerries. Es tracta d'un esdeveniment cultural que congrega diversos concert per tots els Pubs del poble durant i molts Irlandesos assisteixen per gaudir dels sons de flautes, gaites i violins tipicament Irlandesos. ës un esdeveniment que es fa cada any i aquest any també presentaven tallers per trobar nous talents. Jo no em vaig atrevir amb els tallers però si vaig assistir a un parell de concerts, un als Molins d'Skerries i un altre al Blue Bar del port. El concert dels molins va ser força íntim, cinc o sis musics al davant de una gran llar de foc envoltats per una munio de gent que no podien parar de seguir el ritme amb els peus i tot el cos de vegades. Dir que sentir-se enmig de noms impossibles de pronunciar, purament Irlandesos com Rua ÓgJohn o Aoife Ní Chaoimhixò em va fer sentir que estava assaborint la essencia de la Irlanda més tradicional i pura.
Els organitzadors van comentar al final del festival que va haver un nivell molt alt de participació activa, tal com es costum cada any, amb força gent jove i gran formant un public completament heterogèni. Una altra experiència més que crec que no podré oblidar. Aquesta és una canço de John Wynne, John McEvoy & Jacinta McEvoy, uns musics locals.

Visita de Lars

Els dies van passant i sento com em passa el temps com un grapat de sorra entre els dit, sense adorar-me'n. Dilluns 18 de Maig i ja estem a les portes de l'estiu, tot i que no surti de casa sense la jaqueta i a la nit amb la bossa d'aigua calenta, que em fa dormir-me en un santiament, relaxat i calentó.Doncs bé, deixem enrera un capdesetmana més, però aquest ha estat especial. Hem gaudit de la visita de Lars, el germà de la Caren.

El Lars es coneix molt bé Irlanda, potser més que jo i tot. Va estar vivint a Limerick durant força temps, doncs es on va portar a terme la formació com a protèsic dental. Quan va acabar, va tornar a treballar Alemanya, però quan ve de visita ens podem estolviar totes les visites turístiques de rigor, com ara la Guiness, el Trinity College o el Dublin Castle, els quals em passat els que un dia vam arribar a Dublin sense coneixer gairebé res amb cara d'espantats i una guia del Lonely Planet a les mans...

Tot i ser una visita de de dos dies (encara no, va venir divendres i va marxar diuemenge) va ser molt intensa. El divendres ens haviem llevat dora tots i desprésde un sopar un una pinta vam caure rodons com sacs al llit (cada un al seu clar...). El dissabte vam estar tot el dia per Dublin, fins i tot ens vam trobar la Catherine de la DCU (que petit és el mon) amb la qual vam estar xerrant per la tarda. A la nit vam acabar en un Bistro desgutant unes copes de vi (potser masses al final...).Voliem anar a Shelboune Park a veure (i apostar una mica tb) alguna carrera de gossos, molt populars a Irlanda, però quan ens vam donar compte, el temps ens va passar volant.

Dir queés una visita que tot i que ara feia temps que no teniem, és freqüent. El diumenge vam assistir a el cicle de música tradicional Irlandesa que es feia a Skerries, però això ja es mereix un altre post. Bé, amb això comencem la setmana que sembla que serà activa.

Revisió del cotxe

L'altre dia, el cotxe necesitava fer la revisió rutinària dels 90.000 Km (canvi d'oli, de filtres...etc). Vaig trucar al concesionari oficial que està a mitja hora de casa i no només em van dir que no tenien hora fins d'aquí 1 mes, sinó que el preu que em demanavemn em va semblar una mica fora de mida. Vaig dir que ja el tornaria a trucar pensant buscar un altre lloc. De cop em va venir al cap un taller (rural a tope) que hi ha a 5 minuts de casa. Vaig pensar que no perdia res per preguntar i vaig anar. No només m'agafaven el cotxe en un parell de dies, sino que em van semblar molt simpàtics i molt millor preu. Viag pensar, total per la revisió normal no hi perdo res. I vaig dir que si.

Quan el vaig portar, inclus em van oferir de portar-me en cotxe fins a casa. En un dia vaig tenir la revisió feta i em van mirar molts punts que mai m'havien mirat als concesionaris oficials (rodes, silent-bloks, llimpies...etc). Va ser un experiència (rural) que al principi no estava gens convençut però al final ha estat molt positiva. Penjo una foto del taller perquè una image descriurà millor el que intento trasmetre en paraules.

Ah, una cosa curiosa. El taller està a la carretera que va a Dublin. O sigui que passo cada dia per davant. I quan vaig portar el cotxe, vaig veure un cotxe de la policia a dintre el taller, però es que em va semblar recordar que de cada 3 cops que passava per davant, un cotxe de policia estava al taller. Vaig pensar, carai si que s'espatllen els cotxes de poli de Skerries. La curiositat em va poder més que la discreció i li vaig preguntar al noi del taller que com era això. Es va posar a riure com un animal. Resulta que el que porta el taller és un noi que viu a la casa del costat. Es l'encarregat, però el amo de veritat és el seu pare que al seu torn és un dels policies d'Skerries (nomes en tenim 3 o 4). Cada dos per tres para a casa a dinar, va al lavabo o a fer el que sigui, evidentment amb el cotxe de la poli. Quan plega, també se'n porta el cotxe cap a casa i ronda per allà el taller, fent mes nosa que servei (diu el fill). Es un home d'uns seixanta any que ara que ho diu si que l'he vist algun cop rondant per allà de paisà. Aquesta si que va ser bona, sobretot per la cara de poker que se'm va quedar despres de la pregunta...

la meva primera paella (o algo que se li volia assemblar)

Pel fet de ser català (espanyol pels d'aquí) es dona per soposat que haig de complir tots els requisits estereotipats, com ara que m'ha d'agradar el flamenco, que quan parli se'm senti molt, que sigui un fiestero, que sapiga tocar la guitarra... i amb el tema gastronomic en especial.Aquí és pensen perquè soc de Barcelona haig de sapber cuinar truita de patates amb una mà lligada a l'esquena o fer una paella i una sangria amb la facilitat com si del cuiner d'un xiringuitu de platja es tractes en plena temporada d'estiu. Doncs bé, quan vaig arribar aquí, fa un any, sento dir que crec que no complia cap d'aquest requisits. Un català de la seva com jo, el primer dinar que vam fer a casa amb gent de la DCU i altres, ja va sentir la pressió del typica spanish. Ja es donava per soposat que era un expert en sangries i demés. La meva cara era una barreja d'espant i sorpresa. Les expectatives sobre la meva sangria eren tant altres que no em va tocar més remei que recorrer al Google i posar "como se hace una sangria" per sufragar la pressió social del intens desitg colectiu de les delicies culinàries mediterranies. La sorpresa va ser xocant. Vaig descobrir que no només hi ha mil receptes i cada un li fica el que té més a mà per la cuina (o els culs del que sobra), sinó que no es gens dificil, només es tracta de ficar-ho tot a una galleda (neta i nova clar) i, això si, amb molt molt de gel, per no notar el gust del rom peleon d'oferta o el vi de Garrafon, tot remenant-ho tot. Resulta ser que aquí no tenen bons vins i els importen tots. Al super no hi havia la garrafa de vi cutre que trobem per allà o els estimats (i de vegades amb patada al fetge) catrons de tetrabrick de Don Simon. No aquí tot son a part de els millors vins de la rioja, penedes, priorat... son vins de Australia, Chile, França...etc. En resumide contes que no hi ha vins de 2€. I no em va tocar més remei que agafar i fer una sangria amb vi Australìa de 5 euros al ampolla (el mes barato que vaig trobar). Em va fer una mica de mal, sobretot perquè sabia que era com una profranació del delicat procès dels enòlegs que hi havia darrera d'aquelles ampolletes de bon vi, però no vaig tenir un altre remei. Tot i això, va ser un èxit total. D'això ja fa molt de temps. Més endavant em vaig atrevir amb la truita de patates, que internet (i les observacions personals al llarg dels anys a casa els meus pares) van ajudar a que fos un èxit total, tot i que la veritat, no era per tirar cohets, però veient el fatu que s'arriben a menjar per aqui, les delicies mediterrànies son un èxit garantit. Ara ja soc l'encarregat d'aquestes dues inseparables receptes iberiques a cada celebració... oh i ho i surt bo i tot eh!
Ahir diumenge vaig voler llançar-me a fer el numero del funambulista sense red i vaig decidir fer la meva primera paella (en plan familiar, per si en cas de que si l'haguesim de fotre al safreig, poguesim correr al take away de torn la cantonada).

Una vegada més vaig recorrer al estimat amic Google per agafar les pautes necesàries i un cop amb la recepta impresa vaig comprar tot el havia de menestrer. Amb tota la materia primera i plantat davant dels fogons vaig arremangar-me i vaig decidir començar la tasca, rallant la ceba...etc. Doncs bé al cap de una hora menjàvem una deliciosa paella regada amb una coca-cola del Lidl que no lligava gaire amb la dieta mediterrània, però que em va fer sorprendre i sentir orgullós de la meva capacitat d'aprenentatge (gracies al recetario.com). No sé si es perquè ara valoro més la feina que porta o que vaig veure neixer cada granet d'arros de la paella,però em va semblar bonissima. No va quedar ni una cullerada. I per mostra un botó!

Pd. el tema del flamenco, cridar quan parles, la guitarra i posar-se a ballar amb el simple soroll d'una cullera quan cau a terra ja serà molt més dificil per mi, però seguirem treballant per no trencar el estereotip typical Spanish que tan els hi agrada per aqui... :-)

d'allò ja fa un any?

Avui és un diumenge normal per tots els Irlandesos que corren per aquí, però per mi, des de una finestreta veient el mar des del meu escriptori és especial, molt especial. Avui fa 14 anys que vaig patir l'accident de moto que em va causar la lesió medul·lar i avui també, curiosament fa un any que vaig arribar a Irlanda, agafant el ferry des de Roscoff, a la costa de la normandia francesa fins a Roslare, al sud de Irlanda. Aquest dia del calendari em persegueix. M'estima i m'ofereix la possibilitat de canvis en la meva vida, de sentir noves sensacions i emocions. Em fa creixer! A a estat un any ple de emocions, experiències i coneixences. He conegut molta gent nova, hi ha hagut de tot, però puc dir que en general, han estat genials, divertidisim i molt molt enriquidors.
Viure el dia a dia en una ciutat com Dublin i en una cultura que no és la teva pot de vegades despertar en certs moments certa morrinya. Ara bé, si aconsegueixes superar aquests moments de mancances, i aprofitar, aprendre i gaudir de lo bò (que es molt ) que te aquesta terra, que no és precisament el temps o el menjar però si descobrir gent de diferents cultures, viure i sentir de primera mà com son i que és la vida dels pubs irlandesos, la simpatia dels autòctons, gaudir dels magestuosos paisatges verds de la Irlanda profunda... etc puc dir que val la pena.
Sento que hi ha moments que m'agradaria estar més a props dels meus (la familia, els amics...), però tenim la sort de tenir Sant Ryanair que ens soluciona aquest tema de tant en quan. Se que els meus estan allà i sempre que els he necessitat m'han respost. En aìxò em sento afortunat i els hi dono les gràcies.
Dir que no tot han set flor i violes, també he tingut perduès en aquest any. Al novembre vaig patir dues pèrdues molt importants en la meva vida, però per sort (o desgràcia) la vida segueix i sigui aquí a Irlanda o allà a Catalunya. Hem de seguir endavant. Em sento que aquesta combinació entre experiències i coneixences noves, guanys i pèrdues és el que en general eriqueix, és el que fa creixer a nivell personal com a persona, el qual crec que sempre és positiu.

GRACIES a tots el que ho heu fet possible, GRACIES Irlanda boixa (si m'ho permets) plena de contrastos i simpatia. GRACIES per donar-me la possibilitat de poder encetar un segon any, plè de projectes nous que m'ilusionen els quals ja anireu coneixent pop a pop a mida que es vagin consolidant.

el carter i els U2

Aquest dematí, quan sortia de casa i em dirigia cap el cotxe, em trobo a un home en bicicleta, parat davant de casa que em pregunta, si vivia en el numero 3. Jo contesto que si, pensant "merda, ja m'han enganxat els de la tele per cable...". Resulta que aquí és obligatori pagar la televisió i tens un ragitzell de canal per cable. Com allà el canal satelite i tots aquest però aquí és una llicencia que han tenir tots els llogaters i propietaris de totes les cases A casa només mirem la tele al vespre, i per l'antena normal s'enganxen 5 o 6 canals. Més que de sobres pel que volem. En certa forma infringim la llei i ja havia quedat cagat quan aquell home m'ha preguntat si jo vivia allà. Tot i això no portava cap uniforme ni insignia, només un cistellet davant amb unes quantes cartes.

Continuant la conversa em diu que era el carter i que fa uns dies em va deixar a la bustia les entrades pel concert de U2, que si les havia rebut. Li dic que si i en aquell moment comença a xerrar com si tingues incontinència verbal.

Resulta ser que és un fan aferrim dels U2 i que els ha seguit per tot el mon a TOTES les gires mundials que ha fet, inclús ha parlat i coneix tots els membres de la banda. Jo, escoltant la conversa no donava credit a la situació. Pensava que era com a Asturies. Tots coneixen a l'Alonso i tots tenen un cosi que havia anat amb ell al cole o donaven junts al mateix bar o... Tot i això, el carter, que es diu Sean, em seguia donant detalls de la banda i explicant-me que el Bono es molt més baix del que aparenta als concerts, que son molt amables... fins que li he preguntat que com es que els coneixia personalment. I ara bé la bona. Resulta que The Edge, el guitarrista, havia anat a l'escola amb l'amo de la pizzeria d'Skerries. Una pizzeria que no us penseu que es el Bulli. Es una pizzeria que jo he sopat algun cop, amb 6o 8 taules i que a l'hivern dues estufes de butano per escalfar el local (una la anaves apagan de tant en quan per estalviar...).

Diu que sempre han conservat molt les amistat i sempre que la seva apretada agenda el deixa, The Edge s'escapa per veure el seu amic de la infància. I no només això si no que de vegades han vingut amb Bono també, la darrera vegada fa menys d'un any. GUAU! Diu que van estar passejant pel passeig marítim que cada matí veig quan obro la finestra. Diu que sempre qu es venen per aquí, venen sense guardespatlles i inclús amb la seva familia i entren als pubs a beure alguna pinta de Guiness. La veritat, si jo estic veient un partit de rugby al bar del poble i veig entrar al Bono i al The Egde fliparia de valent.

M'ha explicat que son persones normals i corrents i aquí a Irlanda, son uns gran idols, però han de fer vida normal i els llocs que normalment van, estan relativament acostumats. Tot i això, diu que quan van al pub estan dues hores firmant autògrafs.

Soposo que la meva cara de incredulitat ha fet que el carter treies de la cartera una foto en que se'l veu amb en Bono (no el politic....) a davant de la pizzeria que comentava abans, que es aquesta.

Bé, per un fan dels U2 com jo, la conversa era apasionant. A més, semblava que no tenia cap pressa per acabar la conversa, però es que ja portavem una hora davant del cotxe i ja feia tard.

M'ha acabat dient que ell també aniria al concert de dissabte que vaig jo, que si volia, aniriem plegats. Que ell té un amic a Croke Park que ens deixaria aparcar a dins l'estadi, mostrant la targeta de minusvàlid. Ja veurem... el fet es que si que és el carter d'Skerries i ara que ho diu, sin que m'ha semblat veure'l amb la bici amunt i avall, peròcom no porta cap senyal ni uniforme, pensava que era algú que feia correvies amunt i avall. Tot un personatge!

Estava buscant un video de Bono però no he pogut evitar penjar aquesta imitació espanyola....

Bicicletada al Phoenix Park

Ahir diumenge, els CAD vem organitzar una bicicletada al Phoenix Park. Phoenix Park és el pulmó de Dublin, el park urbà més gran de europa, més inlcús que Central Park a NY o Hyde Park a Londres. Té 172 hectareasi i consta d'una circumferència ballada de 16 quilòmetres d'extenses zones verdes, on si et perds pots arribar a pensar que estas molt molt lluny de la civilització, doncs l'unic que veus son arbres, cervols i altres especies que ronden per la zona. Imagineu la grandària del park que hi ha fins i tot un zoo a dintre. Les guies diuen que també és corrent veure genets galopar amb els seus cavalls per dins el park, però en realitat son Nakers, com una especie de raça, com els gitanos que es dedique a tenir cavalls i a treure'ls a passejar com el que treu el gos, pel mig de Dublin.Viuen en campaments i barriades marginals i en general estan molt tocats (malament del cap), per les drogues i la barreja de la raça (nomes tenen fills entre ells). Es poden veure a l'esquerra del text. Son bastant perillosos i quan en veus un mes val marxar corrents. Ahir en vem veure molts però en un lloc public tampoc tenen molt a fer. Per que us feu una idea, el Bratt Pit va fer una peli en la que feia de Naker (Snatch crec que es deia o algo aixi). També vam veure manades de Cervols molt macos que no tenen por de la gent i ens vam poder acostar força de prop, a gairebé 3 metresn (els cervols son els de la esquerra...jejeje)

Doncs bé, amb una mica de retard els CAD ens disposavem a fer una ruta en bicicleta per tot el park, fent paradetes per veure alguna cosa, comprar en les paradetes del mercadillo, descansar estirats enmig d'un prat o dinar.

Va fer molt bon temps, cosa que va ajudar a gaudir del dia.

Exposició, vinet i sopar a Bray

Ahir dijous, Francisco de Borja, un Valencià que viu a Dublin, amb molt talent artistic, va exposar la seva col·lecció de pintures a la Signa Arts Center a Bray, un poble de costa al sud de Dublin. Bray , diguem que està a la mateixa distància d'on visc de Dublin però al sud. O sigui una hora en cotxe. Per no baixar amb dos cotxes i no anar amunt i aval, la meva visita a l'exposició va començar agafant el tren a l'estació d'Skerries i anar al centre de Dublin, on em reuniria amb la Caren per anar a Bray. Els trens aquí es diuen DART (com RENFE allà) i estan molt ben adaptats per persones amb mobilitat reduida. L'estació és 100% accesiblei a més els trens van amb una puntualitat extrema. Dos asensors per creuar a l'altre andana, tot i ser una estació de poble total. El tren quan arriba queda un petit desnivell (uns 15 cm),però quan faltava 1 minut perque aparegues el tren vaig veure apareixer un treballador de la estació amb una rampa plegable sota el braç que em feia una senyal amb el cap, volen dir... nem-hi! Un cop a dins, vaig tenir el plaer, que desde feia molt de temps no tenia, del relaxant traquetreo del tren, veien els bonics paisatges verd tipics de Irlanda passar davant dels meus ulls, com si d'un reportatge del national geographic es tractes. Quan vaig arribar a Connolly , que és la estació central de Dublin (ps. de gràcia per entendre'ns),m'estava esperant un altre amb una rampa i fora. Tot amb ascensors i rampes per tot arreu.

Doncs bé, un cop a Dublin, tornant a la realitat dels traffic Jam (atascos del copon), vam anar fins al bonic poble costaner de Bray. L'exposició és deia "Who's yer Paddy" i tractava d'una serie de retrats amb acuarela sobre gent irlandesa acompanyats de narracions. Un perfil de la irlanda mes fosca i humana. La inaguracio va anar acompanyada d'una copa de Rioja, que sempre s'agraeix.

Al acabar la visita, vam decidir amb alguns Catalans a Dublin (inclos el artista) anar a sopar plegats. Va ser un bonic dijous cultural també val la pena (no només treballar i sortir a esbargir-se).

Penjo aquí un dels dibuixos.