30/11/09

Cast Offs

La cadena de televisió britànica Channel 4 va començar la setmana passada a emetre aquest mes 'Cast Offs' (Abandonats) una sèrie sobre un grup de sis concursants amb discapacitat seleccionats per a participar en un concurs en el qual haurien de sobreviure en una illa deserta. Cada episodi narra la història d'un dels personatges, tant les seves dificultats durant el concurs com el seu passat a través d'imatges retrospectives. Els actors seleccionats per a protagonitzar la sèrie tenen la discapacitat del personatge que interpreten: ceguesa, sordera, paraplejia, enanisme... Ja se que sembla un chiste del Arevalo,però està molt bé per trencar estigmes i demostrar que els discapacitats, tot i els nostres handicaps, podem fer coses que molta gent no seria capaç. Es tracta d'una especia de "supervivientes" amb minusvàlids, tot agafat amb un tò d'humor, normalitat i valentia. Els concursants son dels de les fotos de sota, la qual podeu clickar on veureu el rpimer eposodi, que el protagonitsa el Dan, un noi paraplegic amb el que em sento molt identificat.

27/11/09

Galway weekend

El capdesetmana passat vam estar a Galway a visitar la Inga i l'Àxel. Son aquella parella, que ella es estona i ell austríac que han tingut un fill fa poc. Així anem fent practiques... jeje

També va venir la Daniela, una altra amiga de la Caren. De Dublin a Galway hi ha dues hores i escatx, però el viatge d'anada ja va començar una mica truncat. Resulta que va estar plovent tota la setmana (més encara del normal!), sobretot aquella costa. Ja de bon camí ens vam trobar la autopista inundada i ens van desviar. No suficient amb això, el GPS ens va liar de valent. Resulta que cada cop están allargant una mica la autopista Dublin - Galway,però el GPS (tot i estar actualitzat) sembla que no ho sap. Resultat, ens va enviar per unes carreteres moooolt pintoresques però que quan es troben dues cabres de front, una ha de recular perquè no passen les dues. Un cop arribats allà ens estaven esperant amb CAVA català (embotella pel Tesco, que es com el carrefur d'allà).

Va estar molt bé i Galway es una ciutat que recomano a tot visitant a Irlanda. Es molt més autèncica que Dublin, en quan a pubs, gent...etc i a més, pels amants de la historia, dir que poseeix una forta relació historia amb els Espanyols. La ciutat de Galway va ser destí habitual de vaixells espanyols en els segles XV i XVI, i l'antic moll conserva un arc anomenat l'arc espanyol (no espereu gaire). El comerç del vi i la pesca del salmó era el centre de totes les transaccions comercials a Galway llavors i era disputada entre francesos, portuguesos, anglesos i espanyols, els quals es van sortir amb la seva quan Felip II va accedir a pagar 1.000 lliures pel dret espanyol a pescar. La lluita contra el protestantisme i la comuna aversió a Anglaterra van propiciar una gran cooperació. En els seus carrerons es pot percebre moltes influències en aquest sentit.

Tot i el temporal de vent i pluja, hi havia gent banyant-se en una platja glaçada i molt enrabiada... horses for courses...

22/11/09

El dissabte passat vam fer el sopar de Nadal amb els CAD. Vam anar a sopar a un restaurant italia anomenat Milano que recomano al centre de Dublin. La nit va comencar amb una quedada general al Cafe on Seine, que es un pub molt gran que hi ha a Dublin que tambe recomano (quan no esta petat de gent). El Pub quedaba porta amb porta amb el restaurant, i gracies a una idea brillant del Edu, vam quedar a fer una pinta abans del sopar. El sopar va anar molt be, va acabar amb el sorteig de panera inclosa a la 1 del mati. Un cop acabat el sopar van tenir la idea de tornar al mateix pub, doncs a la nit es converteix en Club (discoteca). Pero estava molt ple. Vam sortir d'estampida, doncs era impossible pendre algo tranquilament. Amb la cosa, ja eren quarts de 2 i jo tenia que tornar a Skerries conduint, per tant, ja vaig tornar a casa. La gent va continuar la festa al BiaBar, un altre pub com agradable (amb wifi) que tant et pots veure una pinta com menjar una pizza.



. Gracies a tots per la magnifica nit.

18/11/09

Cara a cara amb el càncer

Aquest post li vull dedicar al meu pare.

En noviembre del año pasado, a Eduard Punset (Barcelona, 1936) le diagnosticaron un cáncer de pulmón. Se operó, se sometió a quimioterapia. El domingo, este abogado, economista, ex ministro y ex eurodiputado que lleva años divulgando los avances científicos, dialogará con su médico, Rafael Rosell, jefe del servicio de Oncología del hospital Germans Trias i Pujol y del Instituto Catalán de Oncología y presidente del Grupo Español de Cáncer de Pulmón durante la nueva edición de Redes (La 2, 02.10), titulada Diálogos sobre cáncer entre un paciente y su oncólogo.

Eduard Punset
"Un divulgador científico tiene más armas contra la enfermedad"
Punset y Rosell tratarán cuestiones que preocupan a miles de personas afectadas en persona o de cerca por esta enfermedad. ¿Cómo funciona la quimioterapia? ¿Qué papel juega la psicología al enfrentar el cáncer? ¿Qué se puede hacer para ayudar a los enfermos desde el punto de vista emocional? El propio Punset, junto a enfermeras que tratan a pacientes en el Hospital del Mar de Barcelona y a la psico-oncóloga Montserrat Martorell aportarán sus testimonios sobre la enfermedad y sobre cómo plantarle cara.
Pregunta. Antes de nada, ¿cómo se encuentra?
Respuesta. Estoy bien, la verdad, intentado escrutar el proceso más que analizarlo. Y si algo he aprendido es lo poco que cambia una persona en contra de lo que uno cree. Un trauma biológico como es el cáncer de pulmón, que es el peor, no ha cambiado mucho mi manera de ver el futuro.
P. ¿Y cuándo le diagnosticaron el tumor?
R. En noviembre pasado. La operación no me afectó, pero sí la quimioterapia. En el reportaje comento que me parece injustificable e increíble el abismo que existe entre los resultados de las investigaciones y su aplicación cotidiana a los enfermos. Mi impresión es que se han exagerado mediática y científicamente algunos de los avances en la lucha contra el cáncer. Todavía no hay suficiente colaboración entre las comunidades científicas, industriales y políticas.
P. ¿Un divulgador científico como usted tiene más armas contra la enfermedad?
R. Desgraciadamente, sí. Hay muchos pacientes que no saben, que no pueden encontrar una explicación, ni consuelo... Por muchos motivos, yo me considero un privilegiado, quizá porque puedo confortarme recordando una frase del premio Nobel de Física Rohrer que dice que la diferencia entre la vida y la muerte es más difusa de lo que se cree.
P. ¿Contar ante la cámara su relación con la enfermedad le ha servido de terapia?
R. No, no, lo he hecho sólo por la vocación de comunicar mi experiencia, y apuntar mis conclusiones.
P. ¿Por ejemplo?
R. Pues que falta apoyo, atención y educación. Y vuelvo a insistir en que frente a una minoría privilegiada que está sobreinformada hay una mayoría en el desierto.
P. Dice en el reportaje que ha encontrado tanto altruismo, tanta solidaridad, que casi se ha alegrado de haber tenido cáncer.
R. Sí, sólo gracias a lo que me ha ocurrido he podido vivir el sufrimiento, el desamparo, cómo se someten los pacientes resignadamente a las terapias...
P. Un programa como éste sirve para desmitificar una enfermedad como el cáncer.
R. Yo creo que es un programa que no se regodea en los éxitos alcanzados, que son menos de lo que dicen, sino que pone de manifiesto los ingentes campos que quedan todavía por recorrer.
P. En febrero escribió en su blog: "Para amparar tu propia seguridad te dicen, que en la medida de lo posible, procures no desvelar la existencia del cáncer". ¿Está de acuerdo con esa frase?
R. No. Esa idea forma parte de un código heredado, que a mi juicio ahora mismo no tiene razón de ser. En alguna época se pudo esconder por razones laborales o para evitar un desgarro familiar, pero creo que ahora es hasta contraproducente, aunque admito que en determinados contextos puede estar justificado.

16/11/09

Millora la teva vida amb la ciència

Des de fa uns anys, soc seguidor del programa REDES de la 2. També soc un gran admirador del seu conductor, Eduard Punset, del qual he llegit varios llibres i tots m'han fascinat. El programa en qüestió s'autodefineix com un programa de divulgació científica. La ciència s'ha endinsat en qüestions com la felicitat, la motivació, la creativitat, les relacions personals o la presa de decisions. Darrerament han fet un programa que em va apassionar amb un dels psicòlegs més curiosos que conec (i mira que en conec). S'ha dedicat els darrers anys a difondre els últims descobriments de la psicologia aplicada a la vida quotidiana. Es tracta de Richard Wiseman, que es entrevistat en aquest programa per Eduard Punset. Wiseman es professor de la Universitat de Hertfordshire i m'encanta la seva linia de treball. Us deixo el video que m'ha agradaria compartir amb els lectors d'aquest blog el qual comparteix els seus coneixements i la seva màgia.

13/11/09

Segona Ecografia

Aquesta setmana hem tingut la segona ecografia al Rotunda Hospital de Dublin. Es on parirá Caren i és un hospital unica i exclusivament maternal.Només hi ha embaraçades, tant de visites com donant allum, com d'urgències...etc. (hi ha una acumulació hormonal als passadissos que flipes). En general ens han tractat molt bé fins ara, però com anem per la sanitat pública, no sempre ens visita el mateix metge i de vegades ens toca un simpàtic de d'altra. Aquest cop va ser una doctora més Irlandesa que la Guiness. Em sobta que aqui els metges no porten bata blanca, sinó que van amb roba normal i corrent. Em va cridar la atenció la metgesa que ens va tocar per la eco, que anava vestida amb un vestit i talons. I totes les metgeses van així (potser ens va fer la eco una que passava per allà de casualitat i no ens vam donar compte...jeje). El proper scanner (com li diuen aqui a les ecos) és cap al febrer per encarrilar el part, però de cara al més que ve tenim visita amb la metgesa de capcelera aquí a Skerries (si si, la que em va enganxar el dit amb loctite). Ho van combinant, una visita al hospital una altra amb la metgesa. Per cert, aquí a Irlanda els metges de capçalera se'ls hi diu GP (General Practicioner). Si algun dia veniu per aqui dalt i us agafa un yuyu, ya sabeu com es demana un metge. Seguirem informant.

10/11/09

crema catalana contra el insomni

1:12 dela matinada de dimarts a dimecres. Després de donar moltes voltes al llit i no poder dormir m'he aixecat i he vingut al menjador. No feien res per la tele i després de papallonejar pel facebook i els correus electrònics m'ha vingut una idea (de bombero) per combatre el insomni. M'he liat a fer crema catalana. La veritat es que al acabar i després de menjar el cul de la olla, amb aquell socarradet tant bò em sembla que se'm comencen a tancar els ulls. Ja estic llest per anar a dormir. Ja ho sabeu, quan no pogueu dormir, us aixequeu i feu un parell de gots de crema catalana (mirant de no fer gaire soroll i no despertar a tot el barri). Es el millor remei per agafar el son, sobretot escurar la olla. Bona nit!

8/11/09

20 anys de la caiguda del mur

Demà serà dilluns, 9 de Novembre de 2009, fará 20 anys de la caiguda del mur de Berlín. L'obertura del mur, coneguda a Alemanya amb el nom de die Wende (el Canvi), va ser conseqüència de les exigències de llibertat de circulació en la ex-RDA, les evasions constants cap a les ambaixades de capitals de països del Pacte de Varsòvia (especialment Praga i Varsòvia) i per la frontera entre Hongria i Àustria, va imposar menys restriccions. A Alemanya, quan es va conèixer la notícia de l'obertura del mur, es va interrompre la sessió vespertina del Bundestag a Bonn i els diputats van entonar espontàniament l'Himne d'Alemanya. El 9 de novembre, els berlinesos van portar a terme la destrucció del mur amb tots els mitjans a la seva disposició (pics, martells, etc.). Jo per aquells temps tenia 15 anys. Recordo aquell dia perquè era divendres. El mur va caure a les 10 de la nit, que era just quan teniem cau a l'agrupament escolta de Granollers del cual era membre (i encara ho soc). Totes les televisions espanyoles i Catalanes anaven plenes de les noticies i connexions en directe, però la veirat es que no sabia ben bé que volia dir tot aquell enrenou. Com cada divendres vaig anar al cau i era el que es comentava amb els companys de escoltes, com a anecdota, però poc més. La resta, a part d'algun virtuós, poc sabiem el que realment significava aquell dia historic per les llivertats individuals, i vam seguir amb normalitat el nostre cau. 20 anys després jo estic a Irlanda i sé una mica més que llavors el que va significar, també graciés a la música, gràcies a Pink Floyd, i el famós "The Wall", que va treure 10 anys abans, no se si pensant en el mur de Berlin, la mort del seu pare en la segona guerra mundial per tropes nazis o alguna altra cosa que no té res a veure amb el mur en si, que també podria ser (la inspiració artística de vegades ve des de ves a saber on en els músics). També sé una mica més gràcies a la versió de la Caren, que valoro molt per ser una prespectiva més de prop. Sempre es bo tenir diferents prespectives d'una cosa, doncs et dona una visió més completa. En qualsevol cas el hi vull dedicar el post d'avui.


2/11/09

35th Halloween Birthday Party


Aqui el Halloween es celebra que sembla que s'hagi d'acabar el mon. L'any passat ja em vaig adonar, doncs es podia veure gent disfraçada que fa por de debò per tot arreu, totes les cases estan molt decorades que semblen la casa de la familia monster... L'altre dia parlant amb el Marc Llopart em va explicar una situació que em va fer molt de riure que vull compartir amb tots vosaltres. Deia: "lo millor de la nit de halloween, es anar al mcdonals de grafton Str. que és un dels gran carrers peatonals de Dublin, a les 3 del matí (que obren 24h). El que a les 7 de la tarda era una disfreça de papallona, pirata o princesa, a aquella hora, ja té carreres per totes les mitjes, una ala despenjada totalment i l'altre estripada, el pentinat fet un moñigo, la capa amb una cervesa abocada pel damunt i menjant un big mac amb cara de zombi. Aquest el que s'ha disfraçat de maco/a. Imagineu el que ja surt de casa de zombi o de cirugià boig assassi com jo . Aquest ja si que fan por de debò perquè la nit els ha fet passar la barrera del disfraç a la realitat i tots junt allà al mcdonals sembla que estiguis enmig del joc resident evil envoltat de essers totalment surrealistes que algun dia van ser persones...

Nosaltres no ho vam poder comprobar perquè ens vam quedar a Skerries (von nom per la festa). Va ser una festa genial, on vam menjar, beure, riure i ballar, amb la presència de "Mario Baquerizo i Alaska inclosa". Gràcies a tots per la magnifica nit de Halloween.