26/2/09

Tema Babers i demés

El tema Barbers aquí a Irlanda és un tema que em té flipat però de debò. Per començar no és com a Catalunya que hi ha perruqueries i que cohabiten tant homes com dones. No, aquí les perruqueries son per les dones, on no només per entrada i baixada de bandera et soplen 150€ pel capbaix, sinó que els homes tenim l’entrada vetada. És única i exclusivament per dones. Els homes estem relegats als “Barber shops” que tal es pot deduir son barbers cutres i sense cap mena de finures. Son establiments que hi ha per tot arreu i a cada cantonada que només entrar ja fa por. Es com els barbers de Granollers als anys 50. Una o varies butaques per seure, un mirall, pels per terra i per tot arreu i en general, no gaire net. A fora tenen el canutillo aquell il·luminat que dona voltes sense parar amb les ratlletes aquelles de colors el·líptiques sense fi, típic dels barbers de tota la vida, perquè els identifiquis de lluny, com les farmàcies posen la creu que es veu en la distancia...
Doncs bé, sense més remei vaig tenir que assistir a un lloc d’aquests perquè ja no m’hi veia de les grenyes que portava. La experiència dels barbers aquí, per dir-ho finament, com molt intensa. Es un lloc purament funcional, res de coses supèrflues i purament funcional . La pregunta que fan (i la única) quan entres és : “Quin numero? “ Quin numero de què, dic jo. De la maquina em diu el barber. Aquí no dius ni curt d’aquí, ni llarg d’allà. Hi ha un tallat únic, el irlandès (tots els homes van igual de rapats), amb petites variacions mil·limètriques, segons si el vols al 0,1,2... La meva resposta va ser, no no, jo no vull la maquina, tal qual el porto però una mica mes curt. Feina i miracles per fer-li entendre que no volia la maquina, però tot i després de dir 10 vegades, “no talli tant sisplau i veure que no eren ben rebudes les meves peticions em vaig entregar a la mort, i vaig decidir callar i que fos el que deu vulgues.
Una altra cosa curiosa és que mentre el barber està treballant (per dir-ho d’alguna forma), que el tema va ràpid aquí, 10 minuts màxim, no es parla, gens. Un cop ha fet la pregunta bàsica i ha obtingut la informació necessària (un numero de tallat) el barber no parla gairebé mai amb el client, ni per cortesia encara que sigui. Es un zis zas, zis zas i el següent. En certa mesura, em va recordar com el pastor que esquila ovelles, que va amb la maquina d’esquilar a tota pastilla, sense preguntar ovella per ovella com desitja el tallat, d’una forma totalment mecanitzada. La única diferència que observo amb els animals bovins és que et pregunten el numero que vols el tallat. L’altre dia parlant el tema amb l’Andrew , un Canadenc que esta casat amb una noia de Madrid de la DCU, em va fer riure de debò. Diu que ell ja s’ha aixecat i ha marxat per potes quatre o cinc vegades de diversos barbers quan ja tenia el ponxo aquell i el paper aquell elàstic al coll posat a punt de tallar perquè tant si com no li volien enxufar la maquina dels pebrots.
Al final de la meva experiència no es va acabar aquí. Al cap de breus minuts el barber em diu, ja està, tot raspallant-me el coll amb aquell raspallet amb talco i fent-li una senya el cap al següent client per dir que ja era el seu torn. Crec que si li donen unes tisores a la meva cosina Sílvia que té 5 o 6 anys ho hagués molt millor. Vaig decidir pagar i marxar amb la cua entre cames de pet a un altre barber a veure si m’ho arreglava, explicant que venia de la competència. El segon no va ser molt diferent, però almenys va arreglar una mica l’estropici. Aquest és el segon lloc que vaig anar.
El resultat va ser el següent:


En fi, potser soc una mica massa exigent amb aquest tema, potser es que allà som massa primfilats... però això rai, ja creixerà. La qüestió és que la darrera vegada que vaig sortir d’un lloc d’aquest aquí a Irlanda pensant el mateix. ..