The end

tot el que comença te un final...

doncs això... tot el que comença te un final. La aventura Irlandesa esta arribant al seu final. Ha entat uns anys ple d'emocions de tota mena i sobretot d'una pila d'aprenentatges que portem de volta a la bossa. De moment hem començat a empaquetar-ho tot i enviar-ho amb un palet que arribara d'aqui uns dies a CAT. Anire posant fotos del procés... Aqui van les primeres....

quantitat recomanada

L'altre dia em va caure a les mans una ampolla de conyac (dolent) en una festa. No m'agrada gens el conyac i vaig decidir llegir la etiqueta. La sorpresa va ser en llegir la quantitat recomanada de beguda. Es ben coneguda l'afició dels Irlandesos als destil·lats i tot i que als integrants de la festa (molts Irish) els hi sembles ben normal, vaig començar a fer comtes i a mi, em va sorprendre una mica. A veure, començant perquè era una ampolla amb un contingut de 40º (conyac) deia, com es veu a la foto, que recomanen veure de 3 a 4 unitats diàries. Tenint en compte que una unitat es 25 ml i la setmana té 7 dies, surt un resultat de 700 ml (una ampolla), que son 2.800 ml al mes. Si prenem per model la ampolla de la foto (del Tesco), que es de 70 cl (700 ml) tenim que a la ampolla de la etiqueta ens recomana beure una ampolles a la setmana i 4 al mes... Els de la festa deien que no era molt, però per mi, que només sentint la olor del conyac ja vaig "piripi" em va sembla una burrada (una ampolla per setmana...), no només que ho recomanin, sinó que ho posin a la etiqueta. A veure, tots em begut més del compte una nit, però d'això a recomanar que es pot veure aquesta quantitat i quedar-se tant ample...No se quina es la opinió dels lectors del blog... Deixo la foto de prova.

Irish Spring

La millor epoca segons el meu parer a Irlanda es la primavera. Ho es per molts motius, primer perque se surt del letargament del gelid i humit periode hivernal de... molts mesos. També es molt agradable per les hores de sol diàries (gairbe 20) que ja he comentat anteriorment i perquè es una tregua de pluja i nuvols al que la climatologia ens te acostumats. Hi ha molts dies asoleiats com el d'avui i no plou (gaire). Amb tot, dona la sensació com una explosió de natura salvatge per tot arreu, els arbres floreixen fins a dos o tres cops en aquesta epoca, cosa inusual la primavera es de debò, no com a molts llocs estem acostumats que vpassem del cru hivern al terrible i calurós estiu (potser perquè aqui tampoc tenen estiu...). Sigui com sigui us deixo una mostra de flora i fauna primaveral, incluit un amic que em ve a despertar cada dia...(aquest es el meu amic, el de dalt)

La història d'un fracàs

L'altre dia em van passar un parell de video de una conferència de Emilio Duró, que vaig trobar molt interessant. Des d'aquí m'agradaria compartir la història d'un fracàs com ell d'autodefineix. Espero que la gaudiu i trobeu alguna cosa inspiradora en ella.

Emilio Duró - Optimismo e Ilusión (1 de 2) from Optimismo e Ilusion on Vimeo.

Emilio Duró - Optimismo e Ilusión (2 de 2) from Optimismo e Ilusión on Vimeo.

Feliç dia de Sant Jordi a tothom!

Des d´Skerries desitjo a tots els Catalans (i els que no ho son tb) un feliç diada de Sant Jordi 2010.

La mare natura recorda qui mana

l dijous a primera hora el volcà de nom impronunciable "Eyjafjallajökull" creava el major caos aeri de la historia de la aviació. A causa de les emanacions de cendra, va inutilitzar els espais aeris per volar amb avions comercials. Irlanda, per la seva proximitat va ser la primera en tancar els espais aeris i els aeroports i a hores d'ara, tres dies desprès , encara romanen tancats i el pronostic no es gaire esperançador. El nuvol de cendra s'ha anat extenent per Europa i ara va cap a Àsia i la activitat volcànica a Islàndia sembla que no va de baixa. I es que em de recordar que qui mana en aquest planeta es la mare natura, no nosaltres. De vegades ens hem arribat a creure que qui governem aquest planeta som els humans, però esdeveniments com aquests deixa clar que la natura es qui te la paella pel mànec. La darrera vegada que es va posar a erupcionar aquest volca va ser l'any 1971 i ho va estar fent durant 7 mesos, deien per la radio aquest mati, o sigui que ja ens ho podem anar aganat amb calma...
Aquestes coses li fan reflexionar a un, que de vegades oblidem que vivim en un planeta amb vida pròpia i que hem de tenir en compte de tant en quan.
Tot i aixo, tard o D'ora parara i el nuvol es desfarà, podent continuar amb la nostra vida quotidiana (esperem...).
El meu volcà intern ara es diu "grip" i des de fa 2 dies estic sense sortir gairebé del llit, recuperant-me també de altres factors de la mare "natura"..jiji, però tard o d'ora també passara...

i s'allarguen els dies...

Una de les coses que més em va sobtar quan vaig arribar a Irlanda, va ser la diferència entre hores de sol que hi ha entre Barcelona i Dubin, i no parlo dels nuvols que molts cops predominen els cels irlandesos. Al estar en una latitud superior a Catalunya, al hivern els dies son extremadament curts (al pic de l'hivern a les 4 de la tarda es negra nit i el sol no surt fins ben tocades les 9), però al estiu es una delicia, doncs al solstici d'estiu el sol es pon a les 22h i tenim claror fins a pasades les 23h, tenint poques hores de nit total, doncs a quarts de 4 ja es fa de dia i pasades les 4 surt ja el sol. La foto de sota va ser presa a quarts de 5 del matí a la platja d'Skerries, que es per on surt el sol...

Per altra banda, les cases aquí no tenen persianes com estem acostumats els Catalans i tenen una mena de coertines opaques anomenades "blinds" que realment deixen entrar la llum per tot arreu, doncs pels costats i per dalt es dificil de parar la claror a les 5 del matí. Aquest sistema el teniem a Fingas quan viviem i a Skerries també i a totes les cases que he estat a aqui a Irlanda es el matex. Això ha fet inventar tota mena de invents als que no estem acostumats a això, com un cop que el meu amic Pere que ja no viu a Irlanda, va dissenyar plaques de cartró de mida exacte de la finestra, amb nances fetes amb precinto i cinta americana per colocar-la treure-la. En tronxava quan ho explicava només imaginar-me la obra de art, posada i treta cada dia quan anava a dormir i es llevava, però deia que li funcionava...
Ara, amb el canvi d'hora i "l'estirament" de les hores tenim forces hores de sol, arribant a les 9 del vespre amb llum solar, el que em dona una alegria personal molt agradable. Aquí estic al port del poble, que es per on es pon el sol.

Psicologia d'Emergències

Ja estem a casa!

Des de diumenge al migdia ja estem a casa. La adaptació està sent pogressiva i a part de la manca de hores de son, està seguint la normalitat. Us deixo unes fotos més del hospital i del Joel ja a casa.

JOEL

Avui 19/03/2010 a les 10:18 del matí ha nascut el Joel al Rotunda Hospital de Dublín. Pessa 3100gr. i encara no l'han medit però té bona planta. El part ha anat bé i força rapid. Els pares som l'Oscar i la Caren que estan molt contents i feliços. Diuen que una imatge val mes que mil paraules...

I un altre Sant Patrick "al sac"...

Ahir va ser Sant Patrick que és com la "festa Major" dels Irlandesos, que és el patró del país. Aquí ho celebren a part de bebent-se fins l'aigua dels floreros (lo qual no es inusual), fent cercaviles a tots els pobles, que segons el presupost de l'ajuntament es més joios o menys. L'any passat vam estar molt implicat al gran cercavila de Dublin, la capital. A cada poble desfilen ben be qui vol o a qui la organitzxació li sembla bé. Aquest any per el temà de que el naixament del Joel es inminent vam decidir anar a veure el cercavilla a Skerries. La veritat es que va ser com molt més personal, vam poder seure a primera fila (no amb els apretujons de l'any passat), només vam tenir que caminar dos carrers per anar-lo a veure (no com les 2 h de cua de Dublin) i la veritat es que fa gracia, veure que el Speaker es el barber del poble, els que desfilen son els fills de la carnisera que juguen a futbol amb l'equip local o les filles de la veina que ballen en un grup. A tots els desfiles te en comú que el primer que passa es algú disfraçat de Sant Patrick obrint pista. En aquest cas era el de la botiga de artesania del poble, un home d'uns 60 anys amb cabell llarg i barba, que podem veure a la foto, que de fet ja fa "el pego".

Just davant nostre, teniem la tribuna del "glamour" (un remolc de un trailer) amb les "autoritats" que també podem veure a la foto, de dreta a esquerra, que son el capella del poble, amb la gabardina coll pujat, el alcalde, amb el cencerro penjant i que sembla que li surti un trebol gegant del cap i un dels dos policies que tenim, que per ser sant patrick va desenpoolsar el trajebde gala. De fet, simbolitzen mol representativament allà sentadets tots tres els tres poders de Irlanda, la esglesia, la politica i l'autoritat.

La gent el que fa aqui, a part de no anar a la marabunta de Dublin es anar de poble en poble, mirant un cercavila i un altre que estan curiosament cordinats perquè es puguin veure succesivament (a les 11, a la 1, a les 3...etc). Em va recordar com aquella gent que corre de un poble a un altre per veure les cabalcades de reis...

Va ser molt més interesant, personal i maco que el de Dublin. Vam acabar el dia menjant un gelat a la porta del super del poble, veient com els Irlandesos i no Irlandesos s'abraonaven cap a la porta del pub, per anar a deborar unes quantes pintes...

Taronges assassines?

L’altre dia hi havia taronges a casa i sem va acudir agafar una per esperar a l’hora de sopar. Quan la vaig obrir vaig veure que de dins tenia un color vermell - negre, vaig pensar que havia agafar una que estava podrida. La vaig llençar.

La meva sorpresa va ser quan vaig veure al dia següent que la Caren s’estava menjant una com si tal cosa. Li vaig dir si no havia vist que estava podrida, perquè també era gairebé negra.

L’esclat de riure va ser petit. Heu menjat mai “taronges sagnants”? Resulta que es una espècie de taronges italianes que no havia vist mai a la meva vida, que des de fora son exactament igual que les valencianes, però de dintre, quan les obres son d’un vermell burdeus i deixen anar un suc vermellós, com sang. D’aquí el nom. Jo les vaig agafar al super sense prestar especial atenció al nom de la especies. Quines coses...

Millorar la vida amb la ciència!

Des de fa uns anys, la ciència s'ha endinsat en qüestions com la felicitat, la motivació, la creativitat, les relacions personals o la presa de decisions. I un dels experts a difondre els últims esbrinaments sobre el que realment ens importa és Richard Wiseman, psicòleg de la Universitat de Hertfordshire que des d'aquí vull compartir amb els lectors del blog en un programa de Redes.

Viatge en el temps...

Aquest capdesetmana hem estat al sud-oest de la illa. Concretament a un lloc anomenat Ring of Kerry, que es una zona que sembla que s'hagi parat el relotge fa 100 anys i esta com molt lluny de tot, cosa dificil a Irlanda.

Vam arribar divendre i ja amb l'accent de poble total ja vam flipar amb la gent. Imagina, vam arribar a les 8:30 i ja no donaven sopar enlloc...

Ens vam hospedar a un hotel a Kenmare, a un extrem de "l'anell" i al dia seguent vam anar a la Beara peninsula, encara mes al sud. I quan vam arribar al sud del tot de la illa, encara hi ha una altra maravella. Una petita illa, anomenada Dursey, a la qual nomes es pot accedir amb un rudimentari teleferic, amb portes de fusta, amb mes d'un km de longitud i a uns 400 metres de l'aigua.

Només funciona unes hores al dia i el encarregat de fer-lo funcionar viu al costat i des de una especie de caseta, mira amb uns llargavistes l'altre extrem si la gent esta a dintre de la cistella o no per engegar-lo des de l'altre extrem. Per cert, l'home a part de un accent Gaelic que espantava, tenia una simpatia impresionant.

Sense cap mena de temor, vam agafar-lo i vam creuar fins a l'altra illeta. ocupa una area com Granollers, plena de montanyes o hi viuen 6 persones en tota la illa. Al arribar vam veure una desena de cotxes fets caldo. Son els mitjans que te la gent d'allà per arribar del teleferic fins a la casa on viuen, dos kilometres mes enlla. En el moment que vam arribar, veiem venir un cotxe (honda civic) que semblava sortit de la pelicula de mad max. Desballestat per tot arreu, però que per fer 2 km avui i 2 km dema, ja els hi seveix, per anar de casa al teleferic. Impresionant. Semblava que allà, s'havien fet la llei a la seva mida. Total, ningú vindrà a dir-lis res, perque no poden.

Al la nit vam tornar tot serpentejant els bonics pobles de la Beara Peninsula, que es com una llegua de mar (o de terra diguili com vulguis), on molts directors de cine que volen simular la Irlanda profunda de fa 100 anys, van alla a rodar pelicules, perque es tal qual.

A la nit vam decidir sortir a fer una cervesa i barrejare-se amb els locals en el pub ja si que va ser una experiencia definitiva. Fua, quina gent més autèntica. Al pub, al cap de 10 minuts de ser alla entren tota una colecció de dones de totes les edats difraçades. Resulta que recaudaven fons per la nova escola publica. Flipant. Despres, van entrar al cap de 20 minuts que aquestes marxesisin un grup de homes desfraçats de cow-boys. Feien el mateix, recaudant fons per nens amb discapacitat mental. Envejable. Molt bona idea.

Al dia següent vam anar fins a Dingle, totalment al sud de la illa. Un poble de pescadors de la costa oest encantador. Resulta que hi ha un dofi, que es diu Fungi, que van adoptar fa no se quants anys i es l'atracció turistica de aquest petit poble. Imagineu si es famos el tiu, que fins i tot esta al facebook...Aqui estic jo amb ell...

Vam acabar el capdesetmana tot parant a Limerick esquivant les bales (es broma, per la fama que te) i menjant un deliciós arros tres delicies en un restaurant oriental. Excursió altament recomanada!

Restriccions d'aigua?

Després de la onada de fred siberià que hem patit en general a tota Europa, però a les illes britàniques amb especial severitat ha vingut la broma (que no fa gràcia) més gran que he sentit des que estic aqui. Es ben sabut que a Irlanda i a Anglaterra plou tant, que fins i tot les granotes porten flotador. Doncs resulta que ara hi ha restriccions de aigua. I no us penseu que es perquè si. Té una explicació...

Si, per tot Dublin hi ha cartells lluminosos d'una aixeta amb un signe de prohibit que alarma a la gent que no gastem aigua. Després de uns dies de talls sobtats, ara de tant en quan ens la tallen perquè si, també sense cap mena d'avis, obligant-te a rentar-te les dents amb coca-cola i cuinant amb el liquit del llimpia-parabrises del cotxe.

La histeria col·lectiva es va apoderar dels supermercats i la gent fins i tot crec que s'hagués atrevit a comprar l'aigua que sobra als platets de sota el testos quan regues les plantes... El motiu: resulta que amb les gelades massives de l'altre dia, les canonades generals que supleixen grans ciutats com Dublin, Droghueda, Malahide, Swords... i altres van petar perquè es van congelar. Perquè es van congelar? doncs perquè la normativa diu que han d'estar a no se quina distància de la superficie del terra precisament per evitar situacions així, però resulta que no hi estaven (segons RTE 1, cadena de radio estatal). Es veu que qui va donar el vist i plau de les obres aquell dia, estaba una mica distret i clar, ves-lo a buscar ara... Quin país, com diria Llucià Ferrer... Aquí a Skerries la mare natura ens va premiar amb més sort que els Dublinesos, doncs com estem a nivell del mar, sembla que les gelades no van afectar "tant".... Al sud els pobres han passat dies sense poder tirar la cadena...

En fi, paciència i donar gràcies a Deu que ja ha passat.

Pd. Per cert, dono les gràcies també al Sir. William Temple que li he robat la foto. (Marc)

the big freeze

Fa uns dies que a Dublin no para de nevar. Per sort, sembla que tenim una treva i ha parat algun dia. També fa més fred del compte, l'altre dia al termometre del cotxe vaig veure 7 sota zero (si si, heu llegit bé).

Ahir, ens vam aventurar i vam anar a fer unes fotos a Phoenix Park que es un park molt gran que hi ha alla. La sorpresa va ser que al arribar allà tot estava força desert (al principi), però va començar a arribar gent amb tota mena de coses i plastics per tirar-se muntanes avall amb la neu. Fins i tot vam veure un tot terreny com estirava un esquiador i un kite-surfer enmig d'un prat. Alla va el document grafic!

Una maleta con explosivos se cuela en Irlanda

Crec que val la pena fer una llegida a aquesta noticia.