Com ja he comentat algun cop en el blog, els mesos (pocs) d'estiu a Irlanda, son una tregua de llum solar i bon temps que les organitzacions dels festivals aprofitan per organitzar tota mena de events. En aquest cas es tracta del Taste of Dublin, un festival tipus alimentària de Barcelona,per promocionar els restaurants i cuina Irlandesa, que ja de persí té molt mala reputació (merescuda de sobres). Ja quan entres et trobes un cartell que posa "good food Ireland", dos conceptes antagònics.
Es va celebrar als Iveagh Gardens, uns jardins molt macos i intims de la ciutat. Cada restaurant o marca posava allà els seu stand i donava mostres de les seves esquisiteses. Tot molt bé si no fos perquè et clavaven 28.5 euros a la entrada amb només dret a aquestes mostres, que t'havies de barallar a cops de colze amb la penya, com els jubilats quan senten la paraula gratis, que corren més que el drap de fa de llebre a les curses de gosos als canòdroms. A més si voles menjar algo a dintre, podies, però havies de pagar hamburgueses a 7 euros o altres coses a preu normal. Personalment vaig trobar que amb el preu es van passar tres pobles, però sort que teniem uns flyers que ens van fer descomptes (oi que si Georgina...ejem).
També hi havia demostracions de cuiners de renom. Nosaltres vam enganxar dos, un que es deia Kevin Thornton i l'altre Rory o Connell. El primer era un d'aquest cuiners creatius que no va dir res en tota la seva demostració, vaposar musica classica a tota pastilla, tocava tots els aliments amb les mans, tastava si estava al punt de sal amb els dits i va fins i tot despellejar un conill en directe mentre cuinava. Era un cuiner d'aquest excèntrics, d'aquests que et posa un plat gran amb una boleta deves a saber que al mig del plat. Millor estar lluny d'aquests. L'altre molt millor. Un professor de l'escola de Chefs que va ensenyar-nos a preparar plats en 3 minuts,molt sans i molt deliciosos. Un acte social maco però desmesuradament car pel que donàven. Tot i això estava fins a la bandera en època de crisi...
Fins ara han sigut un èxit absolut i amb el menjar tb pots aprendre moltes coses culturals i socials d'un lloc. Ja faré un post especial amb algunes delícies germano-mediterrànies perquè ho mereix, però aquest post va dedicat a la meva nova invenció gastronòmica accidental, la Canalanya (sona com de Vic, no?).
Bueno... vaig pensar , en lloc de enrrollar-los els ompliràs... els collons! Després de coure la carn, amb la ceba, els bolets, un gotet de vi blanc...etc vaig coure els caneloni d'italia. Var passar pel turmix el fatu i la pasta que va quedar era una substància fina tipica dels canelons. La meva sorpresa al treure els canutillus aquells de la olla bollint van ser que va quedar com quelcom relliscos de mala manera impossible d'omplir de cap manera. Era com intentar omplir amb una cullareta de cafè un preservatiu untat amb oli, foradat pels dos costats. Impossible. Em pregunto com ho deuen fer a italia. Jo vaig seguir escrupulosament les instruccions. Bullir durant 20 minuts, omplir i 10 min al forn. A més es trencava facilment. Després de provar repetidament vaig probar de fer una mànega amb una bossa de plastic , cutre del Lidl, foradada per la cantonada , tipus pasteleria. Encara va ser pitjor. Em vaig veure allà a la cuina, amb les mans plenes d'aquell fatu, amb una bossa plena d'algo que només relaciono amb quelcom desagradable i la pasta aquella calenta dins fent un merder d'espant. En aquell moment va passar la Caren pel costat i la cara entre fàstic i carcajades, em va fer veure clar que en aquell moment, havia de canviar de estratègia i per conseqüència, de plat. Vaig fer un gir de 180 graus a la tècnica i vaig decidir esparracar els canutillos bullits, de tal manera que quedessin com lamines i fer lasanya. Vaig posar les lamines a la font i per sobre aquella mena de pasta, que era bona de gust, però no se semblava en res a la textura i gust de la lasanya tipica. A part ja havia fet la bechamel i la tenia a punt per fotrela per sobre. Era una barreja entre lasanya i canelons. Un cop fet els diversos pisos, vaig posar la bechamel per sobre i formatge pel damunt. Cop de forn i al cap de 10 minuts, havia creat el que a jo vaig batejar com a Canalanya (Canelons + Lassanya), una cosa amb forma de lasanya, però amb gust i textura de canelons, amb la seva bechamel i tot. 
No estava dolent, però vaig sentir estar en un dejaveau com quan vaig inventar les 
