Amb dies que he estat a Catalunya vaig aprofitar per fer diverses tramits que no puc fer a aqui a Irlanda i també vaig portar productes de la terra. Com que aquest cop vaig baixar i pujar amb cotxe vaig aprofitar per carregar-lo bé, portant fuets, alguna botelleta de vi, oli d'oliva i coses que costen de trobar a aquí, com catxofes o una pota de pernil. El primer ensurt va ser a la aduana, a punt d'agafar el ferry que al veure tantes caixes van decidir apartar el meu cotxe i obrir una per una les caixes i veure que portava a dins. Ja em van ficar la por al cos, doncs pensava que em requisarien el pernil i tot el que fos aliments, doncs no se si es pot introduir menjar d'altres paisos sense passar algun control de qualitat. La veritat es que van regirar tot el cotxe i el que buscaven era droga, cosa que no van trobar.
Al desenbarcar a Irlanda la marteixa historia, una per una fins la darrera obrint caixes i mirant dins la roda de recanvi. Jo amb cara de poker, veient el meu pernil volar, però no va ser així. Després de més de mitja hora de regirament exaustiu em van deixar marxar.
Al cap uns dies vam decidir obrir el pernil. Haurieu d'haver vist els ulls de la Caren quan el va beure. Tot anava molt bé fins la setmana passada. El perill de tenir un pernil a casa es que cada cop que passes pel costat sempre "toques alguna nota amb el violí" encara que sigui per afinar l'intrument. Doncs estava sol a casa i en una de les "afinades fugaces" se'm va escapar el ganivet que talla com un dimoni,amb tota la malababa que tenen els ganivets de tallar pernil i em vaig fer un tall monumental al dit.
Jo,sol a casa i amb el dit obert en canal, ja donava per perdut el dit. Vaig anar corrent al metge de capçalera d'Skerries que quan va veure allò em va atendre molt rapidament. La sorpresa va ser que quan ho va veure va dir: "no t'ho cosiré, t'ho enganxaré" i em ve amb un tubet de loctite a les mans. Quan vaig veure allo si que ja vaig donar el dit per perdut. Li vaig preguntar que si allo no es feia servir per enganxar talons de sabata. Em va dir que si, però que els cirujans plastics també ho fan servir per tancar operacions sense deixar cicatriu. Es la mateixa marca que també ho fa per ús medic em va dir... La veritat es que no em va convencer gens, però vaig marxar cap a casa amb el dit enganxar amb pega, com el que fa un remiendo a unes sabates...
Al dia següent ja no em feia gairebé mal i avui, menys de una setmana després ja está totalment cicatritzat, un tall que quan me'l vaig fer es veia l´òs. Aquest és el resultat.
I aquesta l'arma assesina:
I finalment el remei miraculós.
A partir d'ara sempre tindré un potet de loctite a casa, encara que espero no fer-lo servir mai.
