Revisió del cotxe

L'altre dia, el cotxe necesitava fer la revisió rutinària dels 90.000 Km (canvi d'oli, de filtres...etc). Vaig trucar al concesionari oficial que està a mitja hora de casa i no només em van dir que no tenien hora fins d'aquí 1 mes, sinó que el preu que em demanavemn em va semblar una mica fora de mida. Vaig dir que ja el tornaria a trucar pensant buscar un altre lloc. De cop em va venir al cap un taller (rural a tope) que hi ha a 5 minuts de casa. Vaig pensar que no perdia res per preguntar i vaig anar. No només m'agafaven el cotxe en un parell de dies, sino que em van semblar molt simpàtics i molt millor preu. Viag pensar, total per la revisió normal no hi perdo res. I vaig dir que si.

Quan el vaig portar, inclus em van oferir de portar-me en cotxe fins a casa. En un dia vaig tenir la revisió feta i em van mirar molts punts que mai m'havien mirat als concesionaris oficials (rodes, silent-bloks, llimpies...etc). Va ser un experiència (rural) que al principi no estava gens convençut però al final ha estat molt positiva. Penjo una foto del taller perquè una image descriurà millor el que intento trasmetre en paraules.

Ah, una cosa curiosa. El taller està a la carretera que va a Dublin. O sigui que passo cada dia per davant. I quan vaig portar el cotxe, vaig veure un cotxe de la policia a dintre el taller, però es que em va semblar recordar que de cada 3 cops que passava per davant, un cotxe de policia estava al taller. Vaig pensar, carai si que s'espatllen els cotxes de poli de Skerries. La curiositat em va poder més que la discreció i li vaig preguntar al noi del taller que com era això. Es va posar a riure com un animal. Resulta que el que porta el taller és un noi que viu a la casa del costat. Es l'encarregat, però el amo de veritat és el seu pare que al seu torn és un dels policies d'Skerries (nomes en tenim 3 o 4). Cada dos per tres para a casa a dinar, va al lavabo o a fer el que sigui, evidentment amb el cotxe de la poli. Quan plega, també se'n porta el cotxe cap a casa i ronda per allà el taller, fent mes nosa que servei (diu el fill). Es un home d'uns seixanta any que ara que ho diu si que l'he vist algun cop rondant per allà de paisà. Aquesta si que va ser bona, sobretot per la cara de poker que se'm va quedar despres de la pregunta...

la meva primera paella (o algo que se li volia assemblar)

Pel fet de ser català (espanyol pels d'aquí) es dona per soposat que haig de complir tots els requisits estereotipats, com ara que m'ha d'agradar el flamenco, que quan parli se'm senti molt, que sigui un fiestero, que sapiga tocar la guitarra... i amb el tema gastronomic en especial.Aquí és pensen perquè soc de Barcelona haig de sapber cuinar truita de patates amb una mà lligada a l'esquena o fer una paella i una sangria amb la facilitat com si del cuiner d'un xiringuitu de platja es tractes en plena temporada d'estiu. Doncs bé, quan vaig arribar aquí, fa un any, sento dir que crec que no complia cap d'aquest requisits. Un català de la seva com jo, el primer dinar que vam fer a casa amb gent de la DCU i altres, ja va sentir la pressió del typica spanish. Ja es donava per soposat que era un expert en sangries i demés. La meva cara era una barreja d'espant i sorpresa. Les expectatives sobre la meva sangria eren tant altres que no em va tocar més remei que recorrer al Google i posar "como se hace una sangria" per sufragar la pressió social del intens desitg colectiu de les delicies culinàries mediterranies. La sorpresa va ser xocant. Vaig descobrir que no només hi ha mil receptes i cada un li fica el que té més a mà per la cuina (o els culs del que sobra), sinó que no es gens dificil, només es tracta de ficar-ho tot a una galleda (neta i nova clar) i, això si, amb molt molt de gel, per no notar el gust del rom peleon d'oferta o el vi de Garrafon, tot remenant-ho tot. Resulta ser que aquí no tenen bons vins i els importen tots. Al super no hi havia la garrafa de vi cutre que trobem per allà o els estimats (i de vegades amb patada al fetge) catrons de tetrabrick de Don Simon. No aquí tot son a part de els millors vins de la rioja, penedes, priorat... son vins de Australia, Chile, França...etc. En resumide contes que no hi ha vins de 2€. I no em va tocar més remei que agafar i fer una sangria amb vi Australìa de 5 euros al ampolla (el mes barato que vaig trobar). Em va fer una mica de mal, sobretot perquè sabia que era com una profranació del delicat procès dels enòlegs que hi havia darrera d'aquelles ampolletes de bon vi, però no vaig tenir un altre remei. Tot i això, va ser un èxit total. D'això ja fa molt de temps. Més endavant em vaig atrevir amb la truita de patates, que internet (i les observacions personals al llarg dels anys a casa els meus pares) van ajudar a que fos un èxit total, tot i que la veritat, no era per tirar cohets, però veient el fatu que s'arriben a menjar per aqui, les delicies mediterrànies son un èxit garantit. Ara ja soc l'encarregat d'aquestes dues inseparables receptes iberiques a cada celebració... oh i ho i surt bo i tot eh!
Ahir diumenge vaig voler llançar-me a fer el numero del funambulista sense red i vaig decidir fer la meva primera paella (en plan familiar, per si en cas de que si l'haguesim de fotre al safreig, poguesim correr al take away de torn la cantonada).

Una vegada més vaig recorrer al estimat amic Google per agafar les pautes necesàries i un cop amb la recepta impresa vaig comprar tot el havia de menestrer. Amb tota la materia primera i plantat davant dels fogons vaig arremangar-me i vaig decidir començar la tasca, rallant la ceba...etc. Doncs bé al cap de una hora menjàvem una deliciosa paella regada amb una coca-cola del Lidl que no lligava gaire amb la dieta mediterrània, però que em va fer sorprendre i sentir orgullós de la meva capacitat d'aprenentatge (gracies al recetario.com). No sé si es perquè ara valoro més la feina que porta o que vaig veure neixer cada granet d'arros de la paella,però em va semblar bonissima. No va quedar ni una cullerada. I per mostra un botó!

Pd. el tema del flamenco, cridar quan parles, la guitarra i posar-se a ballar amb el simple soroll d'una cullera quan cau a terra ja serà molt més dificil per mi, però seguirem treballant per no trencar el estereotip typical Spanish que tan els hi agrada per aqui... :-)

d'allò ja fa un any?

Avui és un diumenge normal per tots els Irlandesos que corren per aquí, però per mi, des de una finestreta veient el mar des del meu escriptori és especial, molt especial. Avui fa 14 anys que vaig patir l'accident de moto que em va causar la lesió medul·lar i avui també, curiosament fa un any que vaig arribar a Irlanda, agafant el ferry des de Roscoff, a la costa de la normandia francesa fins a Roslare, al sud de Irlanda. Aquest dia del calendari em persegueix. M'estima i m'ofereix la possibilitat de canvis en la meva vida, de sentir noves sensacions i emocions. Em fa creixer! A a estat un any ple de emocions, experiències i coneixences. He conegut molta gent nova, hi ha hagut de tot, però puc dir que en general, han estat genials, divertidisim i molt molt enriquidors.
Viure el dia a dia en una ciutat com Dublin i en una cultura que no és la teva pot de vegades despertar en certs moments certa morrinya. Ara bé, si aconsegueixes superar aquests moments de mancances, i aprofitar, aprendre i gaudir de lo bò (que es molt ) que te aquesta terra, que no és precisament el temps o el menjar però si descobrir gent de diferents cultures, viure i sentir de primera mà com son i que és la vida dels pubs irlandesos, la simpatia dels autòctons, gaudir dels magestuosos paisatges verds de la Irlanda profunda... etc puc dir que val la pena.
Sento que hi ha moments que m'agradaria estar més a props dels meus (la familia, els amics...), però tenim la sort de tenir Sant Ryanair que ens soluciona aquest tema de tant en quan. Se que els meus estan allà i sempre que els he necessitat m'han respost. En aìxò em sento afortunat i els hi dono les gràcies.
Dir que no tot han set flor i violes, també he tingut perduès en aquest any. Al novembre vaig patir dues pèrdues molt importants en la meva vida, però per sort (o desgràcia) la vida segueix i sigui aquí a Irlanda o allà a Catalunya. Hem de seguir endavant. Em sento que aquesta combinació entre experiències i coneixences noves, guanys i pèrdues és el que en general eriqueix, és el que fa creixer a nivell personal com a persona, el qual crec que sempre és positiu.

GRACIES a tots el que ho heu fet possible, GRACIES Irlanda boixa (si m'ho permets) plena de contrastos i simpatia. GRACIES per donar-me la possibilitat de poder encetar un segon any, plè de projectes nous que m'ilusionen els quals ja anireu coneixent pop a pop a mida que es vagin consolidant.

el carter i els U2

Aquest dematí, quan sortia de casa i em dirigia cap el cotxe, em trobo a un home en bicicleta, parat davant de casa que em pregunta, si vivia en el numero 3. Jo contesto que si, pensant "merda, ja m'han enganxat els de la tele per cable...". Resulta que aquí és obligatori pagar la televisió i tens un ragitzell de canal per cable. Com allà el canal satelite i tots aquest però aquí és una llicencia que han tenir tots els llogaters i propietaris de totes les cases A casa només mirem la tele al vespre, i per l'antena normal s'enganxen 5 o 6 canals. Més que de sobres pel que volem. En certa forma infringim la llei i ja havia quedat cagat quan aquell home m'ha preguntat si jo vivia allà. Tot i això no portava cap uniforme ni insignia, només un cistellet davant amb unes quantes cartes.

Continuant la conversa em diu que era el carter i que fa uns dies em va deixar a la bustia les entrades pel concert de U2, que si les havia rebut. Li dic que si i en aquell moment comença a xerrar com si tingues incontinència verbal.

Resulta ser que és un fan aferrim dels U2 i que els ha seguit per tot el mon a TOTES les gires mundials que ha fet, inclús ha parlat i coneix tots els membres de la banda. Jo, escoltant la conversa no donava credit a la situació. Pensava que era com a Asturies. Tots coneixen a l'Alonso i tots tenen un cosi que havia anat amb ell al cole o donaven junts al mateix bar o... Tot i això, el carter, que es diu Sean, em seguia donant detalls de la banda i explicant-me que el Bono es molt més baix del que aparenta als concerts, que son molt amables... fins que li he preguntat que com es que els coneixia personalment. I ara bé la bona. Resulta que The Edge, el guitarrista, havia anat a l'escola amb l'amo de la pizzeria d'Skerries. Una pizzeria que no us penseu que es el Bulli. Es una pizzeria que jo he sopat algun cop, amb 6o 8 taules i que a l'hivern dues estufes de butano per escalfar el local (una la anaves apagan de tant en quan per estalviar...).

Diu que sempre han conservat molt les amistat i sempre que la seva apretada agenda el deixa, The Edge s'escapa per veure el seu amic de la infància. I no només això si no que de vegades han vingut amb Bono també, la darrera vegada fa menys d'un any. GUAU! Diu que van estar passejant pel passeig marítim que cada matí veig quan obro la finestra. Diu que sempre qu es venen per aquí, venen sense guardespatlles i inclús amb la seva familia i entren als pubs a beure alguna pinta de Guiness. La veritat, si jo estic veient un partit de rugby al bar del poble i veig entrar al Bono i al The Egde fliparia de valent.

M'ha explicat que son persones normals i corrents i aquí a Irlanda, son uns gran idols, però han de fer vida normal i els llocs que normalment van, estan relativament acostumats. Tot i això, diu que quan van al pub estan dues hores firmant autògrafs.

Soposo que la meva cara de incredulitat ha fet que el carter treies de la cartera una foto en que se'l veu amb en Bono (no el politic....) a davant de la pizzeria que comentava abans, que es aquesta.

Bé, per un fan dels U2 com jo, la conversa era apasionant. A més, semblava que no tenia cap pressa per acabar la conversa, però es que ja portavem una hora davant del cotxe i ja feia tard.

M'ha acabat dient que ell també aniria al concert de dissabte que vaig jo, que si volia, aniriem plegats. Que ell té un amic a Croke Park que ens deixaria aparcar a dins l'estadi, mostrant la targeta de minusvàlid. Ja veurem... el fet es que si que és el carter d'Skerries i ara que ho diu, sin que m'ha semblat veure'l amb la bici amunt i avall, peròcom no porta cap senyal ni uniforme, pensava que era algú que feia correvies amunt i avall. Tot un personatge!

Estava buscant un video de Bono però no he pogut evitar penjar aquesta imitació espanyola....