Aixo es el que vaig dir l'altre dia, quan passejant pel passeig maritim d'Skerries vaig notar que algu em seguia. Com quan notes que algu t'esta mirant pero no sap des d'on ni qui. En principi vaig pensar que era una sensacio i no li vaig donar mes importancia , pero al cap de l'estona vaig veure que no era la meva imaginacio. Estava sol alla la platja i vaig despertar la curiositat d'un visitat que per una bona estona va estar seguint-me no nomes amb la mirada. Tant era aixi que vaig aconseguir fer-li una foto.
Si si, una foca!!! Despres quan ho vaig comentar amb cara d'emocio, em van dir que es molt normal i que acostumen a acostar-se a la costa, doncs hi ha molt baixells de pescadors que llencen el peix que els hi ha sobrat o que no poden vendre al mar i les altres estan esperant alla la oportunitat. Com el gosset que espera que li caigui una pell de pernil al costat de la taula. Potser si que esperava que li tires alguna sardineta...
Ahir diumenge per la tarda vaig anar al cine al barri de Santry de Dublin. La pel·licula escollida va ser Vicky Cristina Barcelona, que és la darrera direcció de Woody Allen. La intencio original era anar a veure "He's Just Not That Into You", que a España la han traduit com "Que les passa a los hombres", però vam arribar tard (cosa que no em va saber gens greu, perquè no em motivava molt aquesta peli). Al final, per melancolia personal vam escollir Vicky Cristina Barcelona.
Em va fer molta gràcia veure la pel·licula, perquè apareixen infinitat de llocs famosos de Barcelona, com els 4 Gats, les Rambles, Barri Gotic, Sacrada familia...etc, però també em va agradar molt la peli. Es ben conegut l'amor incondicional de Woody Allen per Barcelona i queda explicitament plasmat en aquesta peli. La peli en si tracta de la historia de 2 turistes americanes (Cristina i Vicky) que decideixen passar l'estiu a Barcelona i les desventures amoroses que els hi passen amb el gran Bardem i la histerica Pé (en la peli fa de histerica).
També és ben conegut que Allen va acudir trenta anys a sessions de psicoanàlisis. Personalment crec que encara l'han liat més que l'han ajudat (espero no em senti cap purista de Freud). Bé, el fet és que no està de més dir que gràcies a això, totes les seves pel·lícules contenen almenys una escena de cert personatge sent psicoanalitzat. Potser és deformació professional,però des de ben al principi crec que es pot ensumar la influència psicoanalitica en tot la peli. Cal a dir que no soc un fan incondicional del psiconalaisis, més aviat crec que nous descobriments en la neurociència i genetica han posat en evidència la seva mancança de fonaments del psicoanalisis en quan a l'explicació de la conducta humana. Sigui com sigui, el cas de Vicky Cristina Barcelona, no resulta atrevit establir que tota la pel·lícula és un gran psicoanàlisi del ser humà i l'evolució del concepte de l'amor a través de la vida humana. Com bé ho estableixen els personatges de Cristina i Vicky, res és segur. Ambdós personatges, durant la estancia a Barcelona, canvien totalment la seva perspectiva de veure les coses, sobretot en termes d'amor i fidelitat. El panorama ofert per la pel·lícula podria aportar una reflexió al que seria el mutu enteniment de les relacions de parella. Al final, la importància de les relacions de parella no està explicada al cent per cent per mitjà de la pel·lícula de Allen, sinó que brinda una perspectiva ambivalent que explica la dificultat de viure en parella, sobretot per les canviants visions de vida que sol tenir una persona quan està sota una crisi. Per mitjà de la crítica de Vicky i Cristina, el director Woody Allen contraposa els sentiments i l'atracció física per a arribar a una conclusió ambivalent quant a la definició d'una relació de parella. En fi, una peli que sota el meu profà punt de vist val la pena dedicar-hi un diumenge per la tarda, sabent ja d'entrada que és una pel·licula "Allen" amb tot el que això significa.
L'altre dia, vaig veure que m'havien inclos com a "testimoni", jejeje, en la web de la DCU per promoció. DCU és on em vaig apuntar a fer el curs de preparacio per el CAE de Cambridge. Deixo aqui la web per si algú li interesa. També hi ha una bona galeria de fotos on apareixo en "acte de servei". Per cert, no val a riure del tall de cabell. El dia anterior a la foto havia anat al barber. Vaig voler socialitzar al poble on visc, a Skerries. Tenim 3 pubs i 5 barbers. Normalment arribo a Skerries als voltants de les 7. Vaig anar a escollir el unic que aquesta hora és encara obert, però també és el més matusser. En fi, això rai, el cabell creix...
Avui dissabte he participat a la 10 Km St. Valentine Fun Race (http://www.cupidsdash.ie/raceinfo.html). Es una carrera classica i divertida en el calendari dels Dublinesos. Es tractra d'una cura de 10 Km però que a mes a mes del premi al primer corredor donen premis força bons a les millors disfreces. Jo, per ser la primera vegada, vaig decidir-me per la indumentaria tradicional, pero vaig veure difresses molt divertides, com d'Elvis, d'Infermera, Angelets o Miss America. Es una cursa que es fa per un circuit dins de Phoenix Park, que es un parc inmens que hi ha al ben mig de la ciutat. A nivell personal estic molt content per dues coses. Primer la marca aconseguida (31 min), pel fet de que el circuit no no era gens i estic entrenant molt poquet (amb el fred, pluja, neu, foscor i de tot no hi ha bitxo viven al carrer a partir de les 6). I segon i la mes important es per estar viu. Si si, viu!!! Al llarg dels gairebé 15 anys que porto disputant curses de fons, m'ha passat gairebé de tot i he corregut en diverses condicions, des de neu, pluja monzonica, pujades que tallen el sentit, calor extrema, organitzacions que no ens han deixat correr pel sol motiu d'anar amb cadires de rodes o perdre una lentilla al km 1 d'un marató i tenir que correr els 41 km restants gairebé a les palpentes. Ara bé, mai m'havia passat el que m'ha passat avui. Estava a 1.5km de la meta, davant del primer corredor de peu, sense ningú per davant, només la moto de la policia, en mig d'un bonic prat de Phoenix park. Quan de cop i volta veig que a uns 50 metres per la meva esquerra apareixen encara no se d'on una estampida de mes de 100 renos (o com es diguin), espantats per les sirenes de la cursa. Si si, els animals aquells amb banyes que tiren el trineu del Santa Claus. El fet es que es disposaven a fugir cap a un altre prat. Fins aquí tot correcte, la mala sort es que per passar cap al altre prat havia de creuar la carretera per on venia la cursa, la carretera per on venia jo a tota galeta. Jo no sabia que fer, si parar o seguir. Fos com fos, era massa tard, estava al ben mig del seu cami i no pensaven parar. I no era un ni dos, era una manada de mes de cent jo diria. Alla em vaig espantar de debo però vaig decidir seguir endavant i que fos el que deu volgues. En menys 5 segons m'he trobat de estar corrent tranquil·lament a veure'm enmig d'una estampida de renos espants, enmig de potes i banyes (que grosses que son viste de prop) saltant per sobre meu, donant salts per tal d'esquivar-me i seguir el seu cami. Tot ha estat molt rapid i gracies a Deu no ha passat res. He sobreviscut a la manada espantada i he seguit a empentes i rodolons el meu cami cap a la meta, amb un susto que encara em tremolen les cames i ells prat endins. Aqui estan els meus amics, placidament observant la cursa des de lluny :-) Tot i això aquesta nit, algun somiarà amb mi, doncs les meves rodes han passat a tota velocitat molt a prop de les potetes d'algun d'ells.
Es una cursa que es fa per un circuit dins de Phoenix Park, que es un parc inmens que hi ha al ben mig de la ciutat. A nivell personal estic molt content per dues coses. Primer la marca aconseguida (31 min), pel fet de que el circuit no no era gens i estic entrenant molt poquet (amb el fred, pluja, neu, foscor i de tot no hi ha bitxo viven al carrer a partir de les 6). I segon i la mes important es per estar viu. Si si, viu!!!
Aqui estan els meus amics, placidament observant la cursa des de lluny :-)
