Així doncs el meu viatge comença el dimecres 7 de Maig a cap allà les 6 de la tarda que surto des de Granollers amb la intenció d’arribar de Cherbourg (França), des d’on surt el ferry cap a Rosslare, (Irlanda), fent una parada per dormir a Limoges, més o menys a mig camí per dormir i no fer els 1.200 Km fins allà de cop.Així doncs, després d’acomiadar-me de la família, amb el cotxe carregat amb handbike inclosa, emprenc la marxa.
A l’hora de dinar paro en una àrea de servei on trobo un cartell amb un postre exaurit: crema catalana de coco... si si de coco. Només per curiositat m’hagués agradat tartar-la però es veu que té tant exit que només posar-ho al taulell, vola.
Així un cop arribo a Cherbourg, i despres de passar els controls d’aduana enfilo la cua de cotxes per entrar al ferry i cap a dins la panxa d’allò que sembla una cosa enorme, camions, autobusos i una estesa de cotxes omplen tres pisos de parking, impresionant, si si tres. .
Un cop a dins, i amb molta gana de sopar vaig al self service i ja començo a veure cares blanques com gots de llet, plenes de pigues i cabells pèl-rojos per tot arreu. Ja estic a prop. El ferry surt a les 9 del vespre i arriba a les 13:30 del dia següent.
Desprès de sopar faig una pinta al pub, plè d’un grup d’adolescent francesos que sembla fan un viatge de final de curs, però se’m tanquen els ulls i decideixo anar al camarot, que per ser discapacitat, m’han donat un de sol per mi, quin luxe (alguna avantatja ha de tenir ser discapacitat, no...).
Veient un programa d’humoristes irlandesos, tipus el club de la comèdia, però a lo hoolingan, se m’acaben de tancar els ulls i entro i entro en el mon dels somnis fins al dia següent, que em desperta a les 6 del matí la claror de la finestra i un missatge que diu, “benvingut al regne unit” (que m’he equivocat de ferry?), i es que el barco segueix les costes i ara estem davant de la costa anglesa encara. Per cert aquí veig que surt el sol mes d’hora... ah i la mar fina com un pinzell... menys mal...
Em llevo, i desprès d’una dutxa surto a fer un vol, ja amb ganes d’esmorçar i arribar, però encara hem quedarà una estona. Finalment arrivemt a Rosslare, un poble de port realment encantador i enfilo la darrera etapa cap a Dublin. Paro a menjar en un pub més autentic que la Guiness en un poble a mig cami, on em serveixen una amanida de pollastre, evidentment, amb una pinta. A partir d'aquí, segueixo el meu camí i arribo a Dublin , on trevasar la ciutat em costa dues hores de caravanes incesants i que, la veritat, tot i que m'ho habien avisat, no m'esperaba. Dublin=pubs però també = a transit.
Dir que ha estat una "gozada" poder invertir un parell de dies de la meva vida en aquest treball d'introspecció que et dona la magnifica monotonia de l'autopista i destinar un temps per un mateix on estas completament amb tu mateix i ningu més, tot i saber que tant des d'on has sortit com on vas t'espera gent.
(Vaya ostia s'ha cardat)
No hi habia Deu que el treies d'allà dins.
