Tancat per vacances!!!

el blog romandrà tancat per vacances per 10 dies. Marxo a passar la revetlla de Sant Joan a Catalunya! volando voy!!!

Taste of Dublin

Com ja he comentat algun cop en el blog, els mesos (pocs) d'estiu a Irlanda, son una tregua de llum solar i bon temps que les organitzacions dels festivals aprofitan per organitzar tota mena de events. En aquest cas es tracta del Taste of Dublin, un festival tipus alimentària de Barcelona,per promocionar els restaurants i cuina Irlandesa, que ja de persí té molt mala reputació (merescuda de sobres). Ja quan entres et trobes un cartell que posa "good food Ireland", dos conceptes antagònics.

Es va celebrar als Iveagh Gardens, uns jardins molt macos i intims de la ciutat. Cada restaurant o marca posava allà els seu stand i donava mostres de les seves esquisiteses. Tot molt bé si no fos perquè et clavaven 28.5 euros a la entrada amb només dret a aquestes mostres, que t'havies de barallar a cops de colze amb la penya, com els jubilats quan senten la paraula gratis, que corren més que el drap de fa de llebre a les curses de gosos als canòdroms. A més si voles menjar algo a dintre, podies, però havies de pagar hamburgueses a 7 euros o altres coses a preu normal. Personalment vaig trobar que amb el preu es van passar tres pobles, però sort que teniem uns flyers que ens van fer descomptes (oi que si Georgina...ejem).

També hi havia demostracions de cuiners de renom. Nosaltres vam enganxar dos, un que es deia Kevin Thornton i l'altre Rory o Connell. El primer era un d'aquest cuiners creatius que no va dir res en tota la seva demostració, vaposar musica classica a tota pastilla, tocava tots els aliments amb les mans, tastava si estava al punt de sal amb els dits i va fins i tot despellejar un conill en directe mentre cuinava. Era un cuiner d'aquest excèntrics, d'aquests que et posa un plat gran amb una boleta deves a saber que al mig del plat. Millor estar lluny d'aquests. L'altre molt millor. Un professor de l'escola de Chefs que va ensenyar-nos a preparar plats en 3 minuts,molt sans i molt deliciosos. Un acte social maco però desmesuradament car pel que donàven. Tot i això estava fins a la bandera en època de crisi...

Canalanya versió 1.0

Des de fa uns quants dissabtes estem portant a terme a casa uns "disabtes temàtics" en quan a origens culinaris es refereix. Quina cosa identifica millor els teus origens i la teva cultura que el menjar autòcton. Doncs resulta que a casa estem fent intercànvis gastronomics. Un dissabte la Caren cuina un plat típic de la regió d'Alemanya on és i un altre jo cuino un plat tipic catala. Fins ara han sigut un èxit absolut i amb el menjar tb pots aprendre moltes coses culturals i socials d'un lloc. Ja faré un post especial amb algunes delícies germano-mediterrànies perquè ho mereix, però aquest post va dedicat a la meva nova invenció gastronòmica accidental, la Canalanya (sona com de Vic, no?).

El dissabte, tal com vaig dir em disposaba a embadalir a la Caren amb alguna delicia mediterrània i vaig pensar, que més Català que els canelons a la catalana? Doncs cap allà que vaig anar. Evidentment vaig recorrer a internet per la recepta i la materia primera que necessitaria. Vaig fer una llista i vaig anar al super a comprar. Allà ja em vaig trobar amb el avís del que em trobaria el dia de la creació. Resulta que aquí no tenen les lamines de pasta fer fer canelons que tots els catalans estem acostumats a veure. Vaig aconseguir-ho tot excepte això. Vaig recorrer diversos supers sense èxit. Finalment, a una botiga de "delicatesen" d´Skerries vaig trobar caneloni italians. A diferència dels canelons tipics catalans, no es una lamina, sinó què es tracta d'un tub com es veu a la foto. Allò ja em va fer mala espina,i em va deixar la mosca darrera darrera la orella...Bueno... vaig pensar , en lloc de enrrollar-los els ompliràs... els collons! Després de coure la carn, amb la ceba, els bolets, un gotet de vi blanc...etc vaig coure els caneloni d'italia. Var passar pel turmix el fatu i la pasta que va quedar era una substància fina tipica dels canelons. La meva sorpresa al treure els canutillus aquells de la olla bollint van ser que va quedar com quelcom relliscos de mala manera impossible d'omplir de cap manera. Era com intentar omplir amb una cullareta de cafè un preservatiu untat amb oli, foradat pels dos costats. Impossible. Em pregunto com ho deuen fer a italia. Jo vaig seguir escrupulosament les instruccions. Bullir durant 20 minuts, omplir i 10 min al forn. A més es trencava facilment. Després de provar repetidament vaig probar de fer una mànega amb una bossa de plastic , cutre del Lidl, foradada per la cantonada , tipus pasteleria. Encara va ser pitjor. Em vaig veure allà a la cuina, amb les mans plenes d'aquell fatu, amb una bossa plena d'algo que només relaciono amb quelcom desagradable i la pasta aquella calenta dins fent un merder d'espant. En aquell moment va passar la Caren pel costat i la cara entre fàstic i carcajades, em va fer veure clar que en aquell moment, havia de canviar de estratègia i per conseqüència, de plat. Vaig fer un gir de 180 graus a la tècnica i vaig decidir esparracar els canutillos bullits, de tal manera que quedessin com lamines i fer lasanya. Vaig posar les lamines a la font i per sobre aquella mena de pasta, que era bona de gust, però no se semblava en res a la textura i gust de la lasanya tipica. A part ja havia fet la bechamel i la tenia a punt per fotrela per sobre. Era una barreja entre lasanya i canelons. Un cop fet els diversos pisos, vaig posar la bechamel per sobre i formatge pel damunt. Cop de forn i al cap de 10 minuts, havia creat el que a jo vaig batejar com a Canalanya (Canelons + Lassanya), una cosa amb forma de lasanya, però amb gust i textura de canelons, amb la seva bechamel i tot. No estava dolent, però vaig sentir estar en un dejaveau com quan vaig inventar les mandocretes, mandonguilles amb gust a croqueta.

Sigui com sigui, la meva improvització i la meva capacitat creativa forçada va ser la clau del èxit del plat, doncs no estava gens dolent i no en va quedar gens. Això si, és un plat molt adequat per persones de la tercera edat, degut a la fàcil manera d'empassar i païr. Que macos son els intercanvis culturals, que he fet passar per Català un plat que no existeix... gutten appetite!!

Entreno amb el David

Ahir dissabte al matí vaig quedar a Phoenix park amb el meu amic de curses David Griffin. El David és un corredor amb cadira de rodes Irlandès de Dublin que he conegut aqui i que ens veiem a les curses locals i que quedem sovint per entrenar una mica. Vam quedar a Phoenix Park que és un parc que es poden fer molts kms i que hi ha uns carrils bici magnifics. Allà estavem a les 10:30 i vam estar entrenant vint quilometrets. El dia es va llevar una mica ennuvolat, però com aqui a Irlanda mai se sap vaig decidir anar igualment a Phoenix Park. Si si, allà estava el David esperant-me. Vam pujar a les cadires i a rodar. Després vaig tornar a casa i em vaig posar a cuinar quelcom que he inventat accidentalment, es diu Canalanya, que explicaré en els propers posts :-)

la noticia del dia

La prensa esportiva aquí a Irlanda, quan es parla de futbol s'emmiralla molt en la lliga Anglesa, per proximitat i pel poc èxit que té aquí els futbol com a esport. Avui tota la prensa Irlandesa obre les portades amb el titular del fitxatge de Cristiano Ronaldo pel Madrid per la desmesurada xifra de 94 millons de euros uns 130 i pico de millons de dolars. Personalment sempre he pensat que el mon des futbol esta sobredimensionat. Com jugadors de futbol poden cobrar aquestes xifres. Aquests els hi ésigual la crisi i el paro. No entenc com en un moment de crisi i recesió econòmica un club com el reial Madrid pot gastar aquesta quantitat en fixar un jugador, que podria solucionar molts problemes de infraestructures, sanitat, educació o altres variats que tenim a Espanya. Bé de fet és el segon fitatxe astronomic en pocs dies. Em sembla una bestiesa! I el fort es que ningú, cap comissió ètica o el que sigui els hi pugui dir alguna cosa. Per celebrar-ho el zànganu en qüestió va anar a fer unes copes i sembla ser que alguna cosa més amb la excèntrica Paris Hilton, despilfarran a saco, per acabar de enriurese'n dels pobres treballadors que cada dia ens llevem a les 6 del matí per anar a guanyar algun euro a contracorrent en els temps que corren.

http://www.sport24.co.za/Content/Soccer/266/9866cb8b1e2346dca82f21625632a8e7/12-06-2009%2009-06/Ronaldo_parties_with_Paris

Aquest capdesetmana a Dublin hi ha el "taste of Dublin". Es tracta d'un festival de menjar i veures del mon a l'aire lliure. L'any passat vam voler anar però se'ns va escapar. Aquest any no se'ns escapa i demà ja ens el hem reservat.

I la vida segueix....

Després del trasbals de la targeta de crèdit, i esperant que algú es digni a dir-nos alguna cosa, la vida segueix. Hem intentat esgarrapar algun euro per aquí, algun euro per allà i pagar el lloguer i la llum que eren el mes important. Però diuen que les coses no venen soles, o més popularment dir , qui està de pega amb els collons ensopega. M'explico:

La setmana passada va fer una setmana de somni. Molt de sol i temperatures de fins a 25 graus (que aqui a Irlanda es onada de calor). La platja d'Skerries que normalment només hi ha jubilats passejant el gosset al matí estava plena fins la bandera. Per un moment, no sabia si estava a Skerries o Lloret de mar (o loret com diuen aqui). Gent fent barbacoa, irlandesos de pell blanca com un got de llet ambadurnats en crema solar com si fosin la Nefertitis Egipcia, nens jugant amb els platetsvoladors i pilotes per tot arreu. Espectacular...Tant era així que un dia ens vam decidir a posar-nos amb maniga curta i sortir a fer una barbacoa a davant de casa, com dos domingueros amb pedegree. En tot l'estiu passat, el del 2008, no vaig ser capaç de posar-me maniga curta a Irlanda, doncs tenien temperatues de 18-20 graus. Agradables pero no suficuents per posar-se maniga curta (per un mediterrani com jo clar, ells anaven sense samarreta i xanquetes amb mitjons blancs pel carrer), però vaig pensar que aquest any si (com els culés), que havia sigut una cosa de l'estiu passat. Doncs no! De cop i volta i sense cap mena d'avís previ (com es normal aquí), es va estroncar el bon temps i en qüestió d'hores les temperatures van baixar vint graus per la patilla, que no es moc de gall d'indi. Jo vaig sortir de casa amb maniga curta al matí, doncs pensava, ja tenim l'estiu aqui. No només vaig tenir que recular a mig matí del que em retxhinàven les dents de fred, sino que ja vaig estar llest. Vaig agafar una "calipandria" (com diu un amic meu) de aupa! A la foto es pot veure com al dia 6 de juny a quarts de 3 de la tarda, que a Catalunya les temperatures superen amb facilitat els 30 graus, a Irlanda teniem 8.5 graus. I no només això, un vent huracanat que ens feia arribar les onades a casa i una pluja en totes direccions...

El resultat va ser que al cap de dos dies i amb l'estress de tot el follon de la targeta, el meu sistema inmunologic no va poder soportar-ho tot i he pillat un refredat de pebrots, tant que ahir em vaig tenir que quedar tot el dia al llit, bebent alguna cosa calenteta i fent-me truites de gelocatils. Avui estic millor, però encara no estic fi.

En fi, en aquesta vida tot son etapes, i darrera d'una etapa bona sempre n'hi una que no ho és tant. Lo bo es que les etapes no son infinites i no duren per sempre. Sempre hi ha pedres en el camí, però si segueixes endavant, el cami tatd o dora millora, i això és el que fem, seguir endavant. Esperem que aquesta etapa passi ràpid. La bona noticia és que finalment, després de peregrinar per varies comisaries (que les haurieu de veure, semblen com les que surten als dibuixos de la pantera rosa i el inpector Closeau, cutres a parí) ens van agafar la denuncia (en un paperot en blanc) i ho estan investigant. Paciència...

Víctimes d'un frau

En aquest blog intento comentar experiències i sensacions viscudes en la meva aventura Irlandesa, sempre amb tò d'humor i des d'una perspectiva constructiva (sempre que puc clar). Ahir dilluns però ens vam començar la setmana amb una de les pitjors sensacions des de fa temps... La Caren i jo vam ser víctimes d'un frau,d'aquells que s'acostumen a sentir pels telenoticies però que mai penses que et poden passar a tu, perquè es força greu.

Resulta que el divendres a la nit vam decidir anar a sopar a un restaurant Cantonès (de Xina) del centre de Dublin. Per ser més precissos el FUN'S Restaurant a Dame Street. Es un restaurant maco i conegut al centre. Mai pensavem el que ens va passar. Al acabar de sopar vam demanar el compte i vam pagar pagar amb Lazer Card, una targeta de debit del Bank AIB que només espot fer servir a Irlanda. El camber la va agafar i se la va emportar a dins, on tenen el terminal de pagament de targetes (i altres coses tb...). Al tornar em va donar el rebut i fins aqui tot bé. El capdesetmana va seguir sense cap incidència i el dilluns quan ens disposavem a pagar el lloguer de la casa ens adonem que tenim 11 euros al compte. Pensem que deu haver sigut un error com molts fan els bancs aqui a Irlanda. Però per desgràcia nostra no va ser aixi. Ens van copiar la targeta ì el dissabte per la nit, a les 2:10 del matí quan jo dormia tranquilament a casa ens van buidar el compte, fent compres per internet. De seguida vam informar al bank i van cancelar les targetes i ho van ens van fer omplir uns formularia comforme haviem sigut victimes d'un frau. Van dir que era molt dificil parar el cobrament, perquè aquesta targeta es de càrrec directe. Quan la fas servir, t'ho cobren al moment. No tenim cap prova de que hagin sigut els del restaurant xines, però comptant que a la caixa ens van dir que normalment això és un frau que el fan al cap d'un o dos dies màxim del copar la targeta i que no haviem fet servir la targeta en dues o tres setmanes, tot apunta que hagin sigut el xinos. Em costa d'entendre com en una situació així els banks no poden fer res, però tenint en compte que els bancs irlandesos son els primer LLADRES legals, que et treuen els ulls per on poden, cobrant-te per absolutament tot tramit que facin, inclus quan vas a fer un ingres o treure diners per finestreta et cobren 28 cèntins, si si, quan fas un ingres per finestreta també. Jo els hi vaig dir un cop, però si us vinc a portar diners. La noia va dir, son les normes... També és molt lios quan fas servir la banca per internet, que no apareixen carrecs fins al cap d'uns dies que de vegades son dos o de vegades son 5 i que els capdesetmana, el internet banking no funciona, quan precisament és quan es util. Coses incomprensibles.

Ens vam sentir un numero en una cua, i ens van dir ja passarem el raport a fraudes i us direm algo. Per altra banda, vam anar a la policia per denunciar-ho i ens van dir que necessitaven un extracte o algo per fer la denuncia. Vam tornar al bank i ens van dir que fins al cap de 2 o 3 dies no els el podien donar perquè era quan apareixia la compra...

No puc expressar en paraules el sentiment de impotència que tinc, sense un duro al compte, pendent de pagar el lloc i amb la sensació que tothom sens desempallega de sobre. Tan és aquest sentiment que a la tarda vam anar a la ambaixada Espanyola, a veure si ens podien ajudar. Tot i que tancaven a la 1:30 vam trucar i ens van atendre. Una noia molt amable ens va dir que aquesta clases de frau per desgràcia això és força comú ara, que la crisi està fent estralls i s'ha disparat la delincuència, arrivant a desdibuixar escrupols més humans. Em va dir que havia fet tot el que estava a les meves mans i no podia fer res més. La noia em va donar una adreça de victimes de crims al que ara vaig per denunciar-ho a veure que poden fer. Em va veure tant apurat que es va oferir fins i tot a donar-me 50 euros de la seva butxaca. Però tambéa em va dir que era dificil que es pogués fer alguna cosa, doncs els diners ja estan a la butxaca de la botiga nike de Dublin i una botiga de sabates que es pot comprar per internet, del quan han fet una compra desmesurada d'articles.

Pel que viviu a Dublin, el restaurant en qüestió està a Dame Street i és aquest:

http://www.dublintourist.com/details/fans_restaurant.shtml

Pels que no esteu a Dublin un consell. No feu servir la targeta a més que sigui imprescindible i si la feu servir per pagar a algun lloc, no la perdeu de vista mai. Aneu a on està el terminal i pagueu allà si se la volen emportar.

Tot en aquesta vida no son flors i violes. Jo, com he fet altre vegades en aquesta vida, m'aixecaré d'aquesta sotregada, m'espolsaré i estic segur que trobaré la manera de seguir endavant, però també et dona que rumiar i que apendre. En general, puc dir que confio en la bona fè de la gent. Crec que la gent és bona per natura. Ara bé, les situacions extremes de crisi, paro, complicacions exonòmiques i explotació obliguen a gent a cometre aquestes atrocitats.

Sé que tots els xinesos no son així, però també veig que hi ha salts culturals que de vegades es fan dificils d'entendre pel bo i pel dolent. Des del meu punt de vista em costa d'entendre com es poden fer coses així, però quan veig la reacció del banc i de la policia entenc que hi hagi algú que es pugui arriscar a fer aquestes coses. Quina clase de justicia tenim en aquest mon? Es que no hi ha lloc en aquest mon per gent com jo que intenta viure feliçment sense pensar que pagar amb targeta en un restaurant, singifiqui que et deixin sense un duro en un pais extranger? Per quan el banc es digni a fer-me un extracte del que m'han robat i vagi a la policia. Si m'accepten la denuncia i algun dia es decideixen anar a fer una ullada al restaurant, el criminal estarà tant lluny que es pasarà anys enrient-se de la justicia Irlandesa. Que es pot fer en una situació com aquesta a part del dret a la pataleta?

Capitan Pescanova?

Fa més d'un any que rondo per aquí i no hi ha dia que no em sorprengui amb alguna cosa. Ja fa dies que veig al semafors i als passos de cebra a les 8 del matí i a les 3 de la tarda uns personatges que em tenien intrigat. Es tracta de, normalment, gent gran, vestits amb uns xubasquerus tipus capitan pescanova, uns barretets tipus popeye i una piruleta gegant que a dalt de tot posa "stop". Els acostumes a veure als voltants de les escoles de primària. Resulta que el city council els posa a totes les cruilles als voltans de les escoles,a les hores d'entrada i sortida dels nens, perquè puguin creuar la carretera sense cap perill. Quan el semafor es posa en vermell pels cotxes, es possen enmig de la carretera assegurant-se que ningú passara i fent de escut humà per si de cas algú vols sortir abans de temps. Es normal que els facin anar amb colors llampants. Es una iniciativa molt bona, però els "fardos" que els hi fan portar als pobres, a mi em van fer riure una estona.

Diu que els hi pirra l'Almodovar

Com ja he comentat anteriorment, amb l'arribada del "bon" temps, a Irlanda apareixen festivals per tot arreu i de tota mena de varietats. En aquest cas es tracta d'un festival de cinema que l'han titulat "SOLAS" (ves a saber d'on han tret el nom). Es tracta d'un festival que van fer a Skerries (bastant casolà per cert), per ser més exacte a el Club Marítim d'Skerries, al port, 10 caminant des de casa. Es curiós perquè al Club Marítim es congreguen diferents activitats, com ara fa uns dies el festival de musica tradicional Irlandesa. La cosa es que a baix es on guaden les barques, catamarans o com es diguin. Els actes socials son al primer pis i no tenen ascensors... però cap problema, perquè tenen algo que es una bareja entre un cremallera i una plataforma elevadora. Es tracta de les cadiretes aquelles que vam amb un rail escala amunt, que a les pelicules sempre surt un avi que se li dispara el cacharro i surt volant per la finestra. Bé, crec que la foto explica millor el que és.

Doncs bé, el divendres vam comprar dos tickets per la cerimonia d'inauguració. Ja em veus a mi, assegut allà com un canari pujant trincu-trincu cap al primer pis, amb tirabuixo i derrape inclós perquè l'escala feia forma de V. L'acte inagural constava d'un curt una mica extrany d'un director local, on per dir-ho finament feia apologia del alcohol casolà. El curt va estar bé per això, seguit d'una pelicula italiana subtitulada amb angles que es deia "My brother is an only child", que ve a ser el meu germà és fill unic. Bueno, la peli també va estar correcte. El que em va sorprendre es que al dia de la clausura (que no vam anar) el programa era dues pel·licules seguides del esperpentic director espanyol Pedro Almodovar, que respecto molt, però que no comprateixo en absolut el esteorotip del espanyolito que difonen les seves pel·licules en el qual sembla que tots siguem travestis, yonkis i histeriques, adornat amb trajes folclòrics i colors llampants. Sigui com sigui, la organització va decidir clausurar el festival amb dues pel·licules, "Atame" i "Volver". No he vist cap de les dues. Bé, de fet a part de "Carne tremula" que per identificació personal em va agradar bastant, no he vist cap altre pel·licula del Almodovar. Tot i això, el tickets per aquestes seguions eren exhaurides feia dies i tots els assistens parlaven maravelles del director espanyol (si el veiesin amb els meus ulls...).

Kilkenny amb la Julia

Aquest pont que just em passat molta gent ha aprofitat per marxar fora. Nosaltres vam decidir quedar-nos a Irlanda i fer una mica de turisme per la illa. Per altra banda, la Julia és una amiga que darrerament ha tingut que marxar a viure a Kilkenny (d'aqui el nom de la cervesa) per motius de feina.

Kilkenny és una bonica ciutat de la Irlanda profunda, a dues hores amb cotxe de Dublin, atravesada pel riu Nore, enmig de la illa amb només vuit mil habitants, però bastant turística. L'atractiu màxim d'aquest poblet és el seu magestuós castell, que construït l'any 1195 ha estat testimoni de molts grans canvios socio-politics de la illa.

Doncs bé, el diumenge de pont vam decidir fer-li una visita a la Julia i passar el dia amb ella, tot gaudint de la visita turistica d'aquesta magnifica mostra d'essència Irlandesa. Vam estar passejant pel centre, confluit de pubs i gent com molt.... autòctonoa diria jo. Després vam estar passejant i prenent el sol (amb vermell gamba de resultat) als jardins del castell, plagat de gent que feia el maiteix que nosaltres. Un raig de sol que surt l'han d'aprofitar. La Julia començava a treballar a les 6 i després de dinar ens vam dir adeu en un atapait pub, doncs resulta que el mateix diumenge jugava la final de la lliga local de Hurling (esport gaèlic salvatge) Tipperary vs. Cork i clar tothom estava al pub mirant el parit. Això és algo que si no es viu aqui no es pot entendre.Un esport que segurament cap català hagi sentit a parlar allà, aquí congrega multituts, per dos equips locals...

Va donar la casulitat que a aquest dies hi havia un festival de comics a la ciutat, amb més de 80 shows repartits pel petit poble. Doncs tot passejant vam veure un que ens va fer el pès i vam entrar. La gràcia va ser que el que vam veure eren un grup de 6 comendians que el que feien no era tant distant del que jo feia als cursos de dinpamiques del riure a Barcelona. Role-playings que donavem molt de joc. Va ser destornillant de riure. A la mitja part, els còmics estaven pel pub on era l'espectacle, tot fent un veure i podies parlar amb ells com d'un més del pub es tractes.Gent jove i assequible (i amb molt talent). Al sortir vam aprofitar per menjar alguna cosa a una de les magnifiques terràsetes que hi havia escampades pel carrer principal i allà ens vam quedar fins que van ser quarts d'una que vam decidir tornar cap a Skerries.

La guinda del dia (o de la nit,miri com es vulgui), va ser que aqui el sol surt als voltants de les 4 del matí a l'estiu. De Kilkenny fins a Skerries hi havien dues hores i una mica més. Total que quan vem arribar a Skerries, vam decidir agafar una coca-cola (freeway del Lild més concretament) i anar a seure a un bank de la platja a veure sortir el sol. Dir que es va fer esperar una mica , però al final va sortir. A les 4:47 del matí va esclarar el primer raig de sol directament a la meva retina. Va ser un espectacle impressionat. Les fotos que vaig captar no transmeten en absolut la bellesa del moment, però penjo aqui alguna que crec que se li acosta. Jo no havia vist mai el sol reflexat al mar com si d'una bassa d'oli es tractes, just només sortir. impressionat!