Tema Babers i demés

El tema Barbers aquí a Irlanda és un tema que em té flipat però de debò. Per començar no és com a Catalunya que hi ha perruqueries i que cohabiten tant homes com dones. No, aquí les perruqueries son per les dones, on no només per entrada i baixada de bandera et soplen 150€ pel capbaix, sinó que els homes tenim l’entrada vetada. És única i exclusivament per dones. Els homes estem relegats als “Barber shops” que tal es pot deduir son barbers cutres i sense cap mena de finures. Son establiments que hi ha per tot arreu i a cada cantonada que només entrar ja fa por. Es com els barbers de Granollers als anys 50. Una o varies butaques per seure, un mirall, pels per terra i per tot arreu i en general, no gaire net. A fora tenen el canutillo aquell il·luminat que dona voltes sense parar amb les ratlletes aquelles de colors el·líptiques sense fi, típic dels barbers de tota la vida, perquè els identifiquis de lluny, com les farmàcies posen la creu que es veu en la distancia...
Doncs bé, sense més remei vaig tenir que assistir a un lloc d’aquests perquè ja no m’hi veia de les grenyes que portava. La experiència dels barbers aquí, per dir-ho finament, com molt intensa. Es un lloc purament funcional, res de coses supèrflues i purament funcional . La pregunta que fan (i la única) quan entres és : “Quin numero? “ Quin numero de què, dic jo. De la maquina em diu el barber. Aquí no dius ni curt d’aquí, ni llarg d’allà. Hi ha un tallat únic, el irlandès (tots els homes van igual de rapats), amb petites variacions mil·limètriques, segons si el vols al 0,1,2... La meva resposta va ser, no no, jo no vull la maquina, tal qual el porto però una mica mes curt. Feina i miracles per fer-li entendre que no volia la maquina, però tot i després de dir 10 vegades, “no talli tant sisplau i veure que no eren ben rebudes les meves peticions em vaig entregar a la mort, i vaig decidir callar i que fos el que deu vulgues.
Una altra cosa curiosa és que mentre el barber està treballant (per dir-ho d’alguna forma), que el tema va ràpid aquí, 10 minuts màxim, no es parla, gens. Un cop ha fet la pregunta bàsica i ha obtingut la informació necessària (un numero de tallat) el barber no parla gairebé mai amb el client, ni per cortesia encara que sigui. Es un zis zas, zis zas i el següent. En certa mesura, em va recordar com el pastor que esquila ovelles, que va amb la maquina d’esquilar a tota pastilla, sense preguntar ovella per ovella com desitja el tallat, d’una forma totalment mecanitzada. La única diferència que observo amb els animals bovins és que et pregunten el numero que vols el tallat. L’altre dia parlant el tema amb l’Andrew , un Canadenc que esta casat amb una noia de Madrid de la DCU, em va fer riure de debò. Diu que ell ja s’ha aixecat i ha marxat per potes quatre o cinc vegades de diversos barbers quan ja tenia el ponxo aquell i el paper aquell elàstic al coll posat a punt de tallar perquè tant si com no li volien enxufar la maquina dels pebrots.
Al final de la meva experiència no es va acabar aquí. Al cap de breus minuts el barber em diu, ja està, tot raspallant-me el coll amb aquell raspallet amb talco i fent-li una senya el cap al següent client per dir que ja era el seu torn. Crec que si li donen unes tisores a la meva cosina Sílvia que té 5 o 6 anys ho hagués molt millor. Vaig decidir pagar i marxar amb la cua entre cames de pet a un altre barber a veure si m’ho arreglava, explicant que venia de la competència. El segon no va ser molt diferent, però almenys va arreglar una mica l’estropici. Aquest és el segon lloc que vaig anar.

El resultat va ser el següent:

En fi, potser soc una mica massa exigent amb aquest tema, potser es que allà som massa primfilats... però això rai, ja creixerà. La qüestió és que la darrera vegada que vaig sortir d’un lloc d’aquest aquí a Irlanda pensant el mateix. ..

Apaga y vamonos...

Si es que no hi ha per menys... Recordeu el toro i la senyera de les botelles de Torres. Doncs ahir dilluns un altre salt d'ulls amb aquests de Torres! Allà estaven, al costat de la meva troballa inicial. Van a per totes. Cada visita al super es una experiència que requereix Almax. L'altre dia al Supervalue de Skerries i pam!! un altre punyalada. No van tenir prou amb el toret i la senyera que ara han tret a la venta un vi anomenat "San Valentin" i a mes a mes de la oferta del toro, tenen la versió romantica, amb un cupido penjant de la senyera. Es que ningú els hi pensa parar el peus? Es que poden fer el que els hi sembli amb el nostre simbol idetitari per exel·lencia. Algu els hi pot explicar que la senyera és un simbol identitari que no poden fer el que vulguin amb ella amb fins lucratius.

Si googleixeu el vi San Valentin de Torres veureu mil imatges de la ampolla, però cap amb la cutrada aquesta. Pero saben que aqui, a part de que cap català de la seva els hi dirà res, ven!

Al dia següent i recuperat del ensurt del toro, vaig escriure un mail al mateix Sr.Enrest Benach, que des de llavors, se que de tant en tant llegeix el meu blog (el qual m'omple d'orgull) quan la seva agenda apretada li concedeix. Des d'aquí agraeixo la seva ràpida resposta i parafraseixo una frase seva com a conclusió del tema: " La llàstima Òscar, és que no entenguin que la millor publicitat que poden fer és precisament el que hi ha dins de l'ampolla, no pas el de fora".

Tot i això no penso comprar una ampolla de Torres sempre i quan estigui en el meu sà judici.

pd1. que serà el proper que penjaràn aquesta colla de trepas? (suggereixo una idea: podrien penjar de les parts nobles al que va donar la idea aquesta de utilitzar la senyera per penjar tota mena de tonteries).

pd2. podrien utilitzar la idea per penjar del coll algun expresident del govern espanyol...

COMIAT DE LA CLARA

Dilluns 23 de Febrer del 2009. Comença una altra setmana a Dublin, per en aquest cas, amb una "baixa" important entre els membres dels CAD. Es tracta de la Clara, que fa tres anys va decidir començar una nova etapa a Dublin i ara ha decidit posar fi. El passat dissabte va fer una festa de comiat a la que la molts CAD vam assistir. Va ser un comiat molt emotiu, perquè la Clara es una d'aquelles persones que deixa emprempta. Des d'aquí li desitjo molt sort a la seva nova vida i li dono les gràcies pels molts moments que em compartits junts. Sapigues Clara que amb tu, marxa una petita part de cada un de nosaltres.Et trobarem a faltar...

MOLTA SORT I FINS AVIAT!!!

Que passa quan un Escoces veu mes del compte?

En els darrers dies hi ha hagus diversos partits del trofeu "sis nacions" de Rugby a Irlanda. Entre les nacions participans hi ha Escocia. El que més m'ha sorprès es que van per tot arreu fent honor de la seva indumentaria original: faldilla, barret, camisa, mitjons, sabates... i per soposat la gaita, el majestuós instrument que els acompanya a tot arreu, com els grallers porten la gralla sempre penjada a l'esquena. Fins aquí tot es magnific, ara bé quan van pimplats, que gairebé es sempre, els hi dona per afagar la gaita i començar a tocar-la com si la vida els hi anés en això i sense importar-lis a on estiguin (en un bar, a l'estadi, a l'aeroport, al carrer...etc) ni qui hi hagi al seu voltant que potser no els hi ve degust 32 cançons sense pausa i amb l'animació dels amics . En algun moment em va recordar quan estas sopant en una terraseta i se t'acosta un tocant algun instrument sense haver-ho demanat i al final passen el plateres als turistes a les rambles. Mira, fins aquí també seria passable si no fos per aquella musiqueta tant penetrant i sobretot aquell tò tant greu que destroça les oides mes resistents. Jo m'ho miro des de la mirada comica i lo millor es mirar les cares de poker de la gent que no els interesa per res la cultura Escocesa i han d'aguantar el recital... :-)

estan fins a la sopa aquests!!

L'altre dia passejant per Merrion Square, un barri centric de Dublin em van tornar a saltar els ulls. La veritat es que no soc un fan del turisme de masses i estic en contra de llocs com "Marina d'Or". Em semblen contruccions artificials per escurar-nos les butxaques amb tota mena de tonteries, una apologia del mal gust i un gran exemple de com destruir una bonica zona del nostre estimat Mediterrani. Veig aquests llocs com complexos turístics de masses, que no em comvencen de cap manera.

Doncs tal com deia, badant per aquest barri centric i car de la capital Irlandesa, vaig descobrir que fins i tot aquí han instaurat una oficina per enchufar apartaments i qualsevol mena de vacances empaquetades als pobres Irlandesos, que atrets per el sol i la cuina mediterrania, s'hi deuen entrempar fins les orelles amb aquests reclams avispats.

Ja imaginava el volum d'aquest negoci multimilionari, pero no fins aquest punt d'obrir una oficina al mig de Merrion Square, que es com Pedralbles, per que ens entenguem. Tot i això entenc que en aquest mon tots tenim dret a escollir i hi ha gent per tot...

CASTELLS

Ahir dimarts vaig anar a l'Institut Cervantes amb els CAD a veure una pel.licula que van emetre en una petita sala de projeccions que tenen. El IC es una escola de idiomes que hi ha a Dublin on s'ensenyen les 4 llengues (no tinc dieresi) que hi ha a Espanya, catala inclos. Va ser una proporta de la Eva. La pel.licula es titulava "Castells". No tenia ni idea de que anava el film. Nomes que es tractava de un reportatge de castells. Abans de anar vaig mirar un enllac (tampoc c trencada) que van possar a la pagina oficial i quina sorpresa, el director i productors son uns molt bons amics, el Gereon Watzel i la Anna Ginesti, una amiga de la infacia de Vilanova del Valles que estan vivin a Alemanya. Fa un temps em va dir que projectarien el film al IC pero no em va dir res mes, pero ahir ho vaig relacionar tot.

Doncs be, es un llargmetratge sobre la colla jove de Valls. Explica des de dintre i del punt de vista d'un observador el mon dels castells i la passio amb la que la gent de Valls viu aquesta tradicio tant catalana. Molt molt guapo i encara mes quan estas tant lluny i sents simbols catalans com les gralles d'un castell sonar (per cert, tambe van sortir els Xics de Granollers). Penjo aqui l'enllac del film per si algu li interesa:

http://www.doccollection.de/PublishedFiles/Castells.html

mecagonlamar!!!

Aixo es el que vaig dir l'altre dia, quan passejant pel passeig maritim d'Skerries vaig notar que algu em seguia. Com quan notes que algu t'esta mirant pero no sap des d'on ni qui. En principi vaig pensar que era una sensacio i no li vaig donar mes importancia , pero al cap de l'estona vaig veure que no era la meva imaginacio. Estava sol alla la platja i vaig despertar la curiositat d'un visitat que per una bona estona va estar seguint-me no nomes amb la mirada. Tant era aixi que vaig aconseguir fer-li una foto.

Si si, una foca!!! Despres quan ho vaig comentar amb cara d'emocio, em van dir que es molt normal i que acostumen a acostar-se a la costa, doncs hi ha molt baixells de pescadors que llencen el peix que els hi ha sobrat o que no poden vendre al mar i les altres estan esperant alla la oportunitat. Com el gosset que espera que li caigui una pell de pernil al costat de la taula. Potser si que esperava que li tires alguna sardineta...

Vicky Cristina Barcelona

Ahir diumenge per la tarda vaig anar al cine al barri de Santry de Dublin. La pel·licula escollida va ser Vicky Cristina Barcelona, que és la darrera direcció de Woody Allen. La intencio original era anar a veure "He's Just Not That Into You", que a España la han traduit com "Que les passa a los hombres", però vam arribar tard (cosa que no em va saber gens greu, perquè no em motivava molt aquesta peli). Al final, per melancolia personal vam escollir Vicky Cristina Barcelona.

Em va fer molta gràcia veure la pel·licula, perquè apareixen infinitat de llocs famosos de Barcelona, com els 4 Gats, les Rambles, Barri Gotic, Sacrada familia...etc, però també em va agradar molt la peli. Es ben conegut l'amor incondicional de Woody Allen per Barcelona i queda explicitament plasmat en aquesta peli. La peli en si tracta de la historia de 2 turistes americanes (Cristina i Vicky) que decideixen passar l'estiu a Barcelona i les desventures amoroses que els hi passen amb el gran Bardem i la histerica Pé (en la peli fa de histerica).

També és ben conegut que Allen va acudir trenta anys a sessions de psicoanàlisis. Personalment crec que encara l'han liat més que l'han ajudat (espero no em senti cap purista de Freud). Bé, el fet és que no està de més dir que gràcies a això, totes les seves pel·lícules contenen almenys una escena de cert personatge sent psicoanalitzat. Potser és deformació professional,però des de ben al principi crec que es pot ensumar la influència psicoanalitica en tot la peli. Cal a dir que no soc un fan incondicional del psiconalaisis, més aviat crec que nous descobriments en la neurociència i genetica han posat en evidència la seva mancança de fonaments del psicoanalisis en quan a l'explicació de la conducta humana. Sigui com sigui, el cas de Vicky Cristina Barcelona, no resulta atrevit establir que tota la pel·lícula és un gran psicoanàlisi del ser humà i l'evolució del concepte de l'amor a través de la vida humana. Com bé ho estableixen els personatges de Cristina i Vicky, res és segur. Ambdós personatges, durant la estancia a Barcelona, canvien totalment la seva perspectiva de veure les coses, sobretot en termes d'amor i fidelitat. El panorama ofert per la pel·lícula podria aportar una reflexió al que seria el mutu enteniment de les relacions de parella. Al final, la importància de les relacions de parella no està explicada al cent per cent per mitjà de la pel·lícula de Allen, sinó que brinda una perspectiva ambivalent que explica la dificultat de viure en parella, sobretot per les canviants visions de vida que sol tenir una persona quan està sota una crisi. Per mitjà de la crítica de Vicky i Cristina, el director Woody Allen contraposa els sentiments i l'atracció física per a arribar a una conclusió ambivalent quant a la definició d'una relació de parella. En fi, una peli que sota el meu profà punt de vist val la pena dedicar-hi un diumenge per la tarda, sabent ja d'entrada que és una pel·licula "Allen" amb tot el que això significa.

DCU

L'altre dia, vaig veure que m'havien inclos com a "testimoni", jejeje, en la web de la DCU per promoció. DCU és on em vaig apuntar a fer el curs de preparacio per el CAE de Cambridge. Deixo aqui la web per si algú li interesa. També hi ha una bona galeria de fotos on apareixo en "acte de servei". Per cert, no val a riure del tall de cabell. El dia anterior a la foto havia anat al barber. Vaig voler socialitzar al poble on visc, a Skerries. Tenim 3 pubs i 5 barbers. Normalment arribo a Skerries als voltants de les 7. Vaig anar a escollir el unic que aquesta hora és encara obert, però també és el més matusser. En fi, això rai, el cabell creix...

http://www.english.dcu.ie/testimonials/index.php

10 Km Fun Run

Avui dissabte he participat a la 10 Km St. Valentine Fun Race (http://www.cupidsdash.ie/raceinfo.html). Es una carrera classica i divertida en el calendari dels Dublinesos. Es tractra d'una cura de 10 Km però que a mes a mes del premi al primer corredor donen premis força bons a les millors disfreces. Jo, per ser la primera vegada, vaig decidir-me per la indumentaria tradicional, pero vaig veure difresses molt divertides, com d'Elvis, d'Infermera, Angelets o Miss America.
Es una cursa que es fa per un circuit dins de Phoenix Park, que es un parc inmens que hi ha al ben mig de la ciutat. A nivell personal estic molt content per dues coses. Primer la marca aconseguida (31 min), pel fet de que el circuit no no era gens i estic entrenant molt poquet (amb el fred, pluja, neu, foscor i de tot no hi ha bitxo viven al carrer a partir de les 6). I segon i la mes important es per estar viu. Si si, viu!!!
Al llarg dels gairebé 15 anys que porto disputant curses de fons, m'ha passat gairebé de tot i he corregut en diverses condicions, des de neu, pluja monzonica, pujades que tallen el sentit, calor extrema, organitzacions que no ens han deixat correr pel sol motiu d'anar amb cadires de rodes o perdre una lentilla al km 1 d'un marató i tenir que correr els 41 km restants gairebé a les palpentes. Ara bé, mai m'havia passat el que m'ha passat avui. Estava a 1.5km de la meta, davant del primer corredor de peu, sense ningú per davant, només la moto de la policia, en mig d'un bonic prat de Phoenix park. Quan de cop i volta veig que a uns 50 metres per la meva esquerra apareixen encara no se d'on una estampida de mes de 100 renos (o com es diguin), espantats per les sirenes de la cursa. Si si, els animals aquells amb banyes que tiren el trineu del Santa Claus. El fet es que es disposaven a fugir cap a un altre prat. Fins aquí tot correcte, la mala sort es que per passar cap al altre prat havia de creuar la carretera per on venia la cursa, la carretera per on venia jo a tota galeta. Jo no sabia que fer, si parar o seguir. Fos com fos, era massa tard, estava al ben mig del seu cami i no pensaven parar. I no era un ni dos, era una manada de mes de cent jo diria. Alla em vaig espantar de debo però vaig decidir seguir endavant i que fos el que deu volgues. En menys 5 segons m'he trobat de estar corrent tranquil·lament a veure'm enmig d'una estampida de renos espants, enmig de potes i banyes (que grosses que son viste de prop) saltant per sobre meu, donant salts per tal d'esquivar-me i seguir el seu cami. Tot ha estat molt rapid i gracies a Deu no ha passat res. He sobreviscut a la manada espantada i he seguit a empentes i rodolons el meu cami cap a la meta, amb un susto que encara em tremolen les cames i ells prat endins. Aqui estan els meus amics, placidament observant la cursa des de lluny :-)

Tot i això aquesta nit, algun somiarà amb mi, doncs les meves rodes han passat a tota velocitat molt a prop de les potetes d'algun d'ells.

Mesures dràstiques contra la crisi

En vista que tots els govern, Inclós l'Irlandès estan prenent mesures contra la crisis economica que esta afectant tot el planeta, a casa, i després de rebre una factura de electricitat que ens ha deixat sense sentit, em decidit adoptar mesures dràstiques contra la crisi.

A totes les cases a Irlanda es normativa que hi hagi forats a les parets. M'explico. Hi ha una normativa que obliga a posar respiraderos a totes les habitacions de la casa, menjador, cuina i labavos inclosos. Hi ha un respiradero a la part interior i un altre a la part del carrer. Això es per si de cas hi ha molta acumulació de Co2, no em morim asfixiats (com que a casa fumem tant...). En la foto es pot veure molt clar.

La part del carrer:

La part de dintre casa.

Fins aquí estaria molt bé, sinó fos perquè, primer, no tenen posicio d¡'obert/tancat i sempre esta obert. I segon, quan bufa una mica de vent (que aquí és gairebé sempre) l'aire entra i surt com si tinguesis una finestra oberta gairebé. Aquyests dies que ha fet tant de fred teniem els radiadors a tota pastilla i era com si estiguesis assentat al mig del carrer. Sentat al menjador veien la tele, veies com de tant en tant, una fulla de l'escriptori es movia sola... De res servia tenir la calefacció (a part d'engrandir la factura). Tant exagerat és que vam decidir trucar a la porta dels veins a veure si tenien el mateix problema que nosaltres. Evidentment. Una senyora Irlandesa amb el seu marit jubilats, ens van dir que si , però que ho havien solucionat d'una manera molt efectiva. Que havien enganxat amb cinta de precinto un troçde cartro (molt creatiu) davant del respiradero i així no entrava ni sortia el aire. Imaginveu-vos la cara de sorpresa nostra. Inclús ens va adreçar a una habitació on tenia un munt de cartrons,per si fallava algun posat i ens va deixar tots els que vam necesitat. Doncs cap a casa i aquest va ser el resultat:

Cal dir que hem notat una diferència bestial i des que em "segellat" la casa no tenim vent a dins el menjador quan a fora fa vent. Estem molt més calentets (es que era escandalós!). Aquesta ha estat la primera mesura dràstica.

L'altre és encara més "casolana". Al anar a dormir i estant a sota sero a fora de casa hi havia dues opcions. O deixar la cale al minim tota la nit perquè es mantingués una mica l'escalfor o posar 40 mantes i quan et llevaves al matí, feia por treure el nas del llit, doncs se't quedava petrificat de fred. Per tant, vam optar per això:

Heu provat mai l'efectivitat d'una bossa d'aigua calenta dins el llit? Doncs jo sempre havia subestimat el seu poder de recuperació, però nano, cosa fina. Es igual la temperatura que estigui la habitació. Fots la bossa dins el llit i al matí encara la notes tebia. Aquesta ha estat la segona mesura contra la crisi. Seguirem informant!

Chabal!!!

El dissabte passat es va celebrar un partit de la lliga de les sis nacions de rugby a Dublin. En aquest cas jugàven Irlanda vs. França. Aquí no segueixen gaire esports com la formula 1, les motos i tampoc tenen gaires bons jugadors de futbol o basquet. Ara bé, quan es tracta d'esports gaèlics (hurling, futbol gaelic, rugby...etc) no hi ha qui els pari. Hi ha una gran afició.

Durant tota la setmana, als mitjans nomes parlàven del partit del dissabte. Tant era així que el vam anar a veure (a un pub, clar, perquè les entrades estan esgotades des de fa messos).
Va ser un partit molt emocionant i fins al últim moment no es va decidir. Em va impressionar moltissima la duressa d'aquest esport. Tius de gairebé dos metres i muscles per tot arreu corrent amb la pilota sota el braç que es fotien unes trompades brutals, sense cap mena de protecció (que jo sapiga). Però el que mes em va impressionar va ser un jugador de la selecció francesa. Es tracta de Sebastien Chabal.
Quina por de tiu. Les dades son: 32 anys, 1.92m i 115 kg. Però el mes impresionant es el seu aspecte i la seva forma de jugar. Amb unes grenyes a mitja esquena i una barba negra presenta un aspecte totalment aterrador. Els aficcionats francesos el coneixen pel sobrenom de "l'home de les cavernes". Amb aixo queda dit tot, però es que quan agafaba la pilota, els Irlandesos necessitaven 3 o 4 jugadors per parar-lo i anaven directament a les cames, perque al cos era completament inutil. Impressionant!! Una foto val mes que mil paraules, però en aquest cas un video val mes que mil fotos.

Pep Sala i Irlanda!

L'altre dia escoltant musica vella que tenia en el ordinador vaig descobrir una canco (ho sento no tinc c trencades) que parla d'irlanda amb forca encert de Pep Sala. Es tracta de "La taverna d'old John. Es un video que surten molts llocs tipics d'Irlanda, sobretot els penyasegats de Moher que estan a la part d'Sligo que es on esta rodar basicament el videoclip. Aqui el penjo perque el gaudiu:

Nevada!!!

A Dublin no és gaire usual que nevi, però des de fa una setmana li ha donat per fer-ho. No es que fos una cosa molt espectacular, però va enfarinar els carrers i a part de fer una mica de gresca llençant-se boles de neu i deixant-te les mans mes tieses que un lluçcongelat, va servir perquè més d'un estigues a punt de trencar-se l'espinada en una relliscada tonta. Les carreteres es van colapsar i el tram DCU - Skerries que normalment trigo uns vint minuts, vaig trigar gairebé dues hores. Maquines lleva neus per per tot arreu tirant salt i neteixant unes carreteres que ja de per si son perilloses, doncs a Irlanda el tema asfaltat fi encara no saben molt be que és i et trobe un forat de mig metre en mig de l'autopista com el que es troba un mosquit al mes d'agost.

Una de les vegades mes fortes em va enganxar a dintre DCU i des de dintre els finestrals i al costat d'un radioador m'ho vaig mirar tot gaudint del bonic espectacle que és la neu (si para i es desfà aviat clar...).

Facebook Megaparty

Des de fa un temps he decidit entrar al mon virtual del Facebook. Pels que encara no sabeu que és, és tracta d'una comunicat virtual, on pots penjar fotos, enviar correus...etc als teus amics.

Doncs be, el divendres passat es va organitzar una festa a The Purty Kitchen (http://www.purtykitchen.com/temple-bar/index.html) que es una discoteca de la zona de temple bar a Dublin amb l'objectiu de reunir de forma presencial tots els membres que ho desitjesin de la zona de Dublin i rodalies per compartir experiencies i ballar una estona.

Tot i que no m'agraden gaire les discoteques ni les algomeracions, haig de reconeixer que va ser una nit molt divertida, amb musica en directe i vaig coneixer gent molt diferent i interesant.Al final ens vam reunir mes de 1100 frikis del mon virtual amb la inquietut de coneixer gent nova i passar la nit del divendres.


Al entrar ens donaven una enganxina amb el nostre nom perquè ens identifiquesim els uns als altres, com els jocs que feiem a l'agrupament escolta, i es clar, cada un es posava l'enganxina on volia.

Rally Ireland 2009

El cap de setmana passat es va donar el tret de sortida al mundial de Rallies. Normalment sempre s'havia iniciat a Montecarlo, pero aquest any , per primer cop a la historia s'ha Iniciat a Irlanda, on tots els equips han presentat els cotxes i pilots amb els que competiran aquest any.

El parc tancat estava a Sligo que es l'altre part de la illa. Fa molts anys que soc aficcionat al mon del motor, sobretot els rallies i vaig decidir seguir-lo encara que nomes fos per un dia. Va estar molt be. Tot i que va ploure de valent i em vaig mullar com un anec, vaig gaudir com un nen. Aqui penjo un video en un tram que vaig estar on es podien veure els cotxes txerricar d'aprop!

Lo millor va ser sentir els comentaris dels irlandesos boixos pel motor. Us deixo un aqui perquè us feu una idea: "jo amb el meu tractor, me'ls repasava a tots!" (comentari d'un seguidor sota la pluja).