cap a Dublin i traca final

Avui divedres tornem cap a Dublin, despres de la ruta pel nord de Irlanda. Hem dormit en un B&B un altre cop. Aquest cop a Sligo. Una casa molt i molt maca enmig del no res, amb el mateix perfil de dona que el regentaba, pero aquest cop ha estat mes divertit que els cops anteriors. A mes de la dona hi habia una filla i la neta, d'uns 35 anys i 2 respectivament. Arribem ens donen l´habitacio amb unes vistes molt maques i un full amb el que habiem d'escollir per esmorcar el dia seguent. La dona molt agradable i simpatica. Anem a l'habitacio i un cop feta la tria hem dirigeixo a la cuina que es on era ella sola. I ara ve la bona! Me la trobo al cap de 20 minuts d'haber-me donat la clau de l'habitacio, completamnt borratxa i parlant-me com si ens coneixesim de tota la vida.... "No problem, no problem..." no paraba de dir. Amb un alé d'alcohol per tombar a un elefant i parlant-me un pam de la cara. Impressionant! Li dono el paper i m'en torno a l'habitacio. Sorprenent veure una dona de mes de 60 anys completamnt borratxa quan feia 20 minuts estaba completament serena. I eren les 9 del vespre, amb la filla i la neta per alla...

Al dia següent ho vig entendre tot. Al esmorcar al menjador, es usual veure fotos de la familia, doncs al cap i a la fi, es casa seva. Doncs el veure deu venir de familia en aquesta casa, perque com a orgull familiar tenen la foto d'un nen domint (no se a causa de que) amb un got de cervesa a mig omplir ales mans. Tot aixo al costat d'una nina amb un vestit de faralaes... Us juro que no es un montatge! completament alucinant. Pero el mes alucinant es que la que ens preparaba l'esmorcar era la mateixa dona, mes fresca que una rosa, i preguntant-me coses que ja li habia dit ahir... no senrecordaba de res! Per cet, l'esmorcar a base de salsitches, bacon...etc un altre cop. La setmana que ve, amanida tota la setmana.

Percert, des de la finestra de la casa es veu el mar a un km. Tant la casa com les vistes, com la dona (extranya, pero simpatica), com agradables.

Ara estem de cami a Dublin, despres d'haber vist mes de 50 cliniques i aquesta nit tinc visites. L'Albert Herrero, un amic de Granollers ve a passar el cap de setmana.

Nord d'Irlanda

Tota aquesta setmana estic visitant cliniques i hospitals al nord de irlanda, que no irlanda del nord. Al cap de sentir-me 1000 vegades la correccio he apres que no es el amtix. Irlanda del nord es la part d'irlanda regentada pels anglesos i el nord de irlanda es la part del nord de la illa... ahhhh.... Doncs el fet es que estic per aqui dalt de tot, a culandia (el cul del mon) i dormint a Bed and breakfast, cosa que resulta molt acollidora economica. En el primer vaig coneixer una dona gran que el regentaba molt simpatica, rossa, d'uns 65 anys i amb un pentinat digne d'un concurs de laques, que ens va preparar un "irish breakfast" per esmorcar, que es tracta hi hagi molta carn, ous, bacon...etc, el perfecte per tornar-te al llit a dormir fins les 12. Ho podeu veure en la foto com era l'esmorcar. Tot i aixo, bonissim i no vam deixar res...

En el segon b&b em vaig trobar una senyora gran que el regentaba que semblava un clon de la primera i l'esmorcar tres quarts del mateix. Acabo d'aribar al tercer B&B i la duenya es una senyora d'uns 65 anys,molt simpatica...etc. Tots els b&b semblen regentats pel mateix perfil de dones... curios si mes no. Intueixo que hi haura dema per esmorcar... Tot i aixo estic veient uns paisatgs impressionants i avui dormo a Letterkenny, una bonica ciutat al ben cap nord de la illa.

Per cert, he anat a sopar a un lloc al costat del B&B i al sortit hi habia una esglesia (aqui a irlanda hi ha una cada 50 metres com a minim), doncs aqui, aquest tema es sagrat, un altre salt d'ulls!!! Jo em preguntaba com es que l'esglesia te tant de poder en la societat irlandesa, incidint amb molta forca en la politica i presa de decisions importants a nivell nacional. Doncs crec que tinc una pista. A la porta de l'esglesia... PATAM... un cartell impresionant que dia "pel gol perfecte, segueix a Jesus"... au i es queden tant panxos. Com podem pescar mes creients? Doncs amb l'esport que mes adeptes hi ha a europa, EL FUTBOL!!! Ai si a can barca veuen aixo, tots de pet cap a l'esglesia, amb perdo dels cules... Renova't o more't deuen pensar... (amb perdo un altre cop). Impresionant de debo!!!

aixetes i demes

Resulta que aqui a Irlanda a TOTS els lavabos, siguin publics o privats hi ha dues aixetes, una per l'aigua calenta i una altra per la freda, de tal manera que s'aseguren de que mai l'aigua estigui al gust d'un. La calenta t'escaldes les mans i la freda te les deixa tiesas. Estic intentant aprendre com ho fan ells observant de reull als lavabos publics i crec que es anar tantejant una i l'latre , de tal forma que quan tens les mans ben vermelles de calentes les fots sota el raig gelat i el salt d'ulls esta assegurat.

Per cert, he fet una amiga que cada dia em ve a despertar cada mati, i me la trobo cada dia quan obro els ulls a la capçalera del llit. Us deixo una foto perque ja som intims.

r cert, del regne animal no nomes he fet amistats amb aracnids, sino tambe amb altres especies mes sociables...

Se'm va llançar sense compasio al veure que tenia un cacauet a la ma

BBQ a les Wicklow Mountains

Ahir diumenge vaig assistir a una Barbacoa que van fer els "Catalans a Dublin" a les Wicklow Mountains que estan a una mitja hora de Dublin cap al sud. Els CAD és un grup de catalans que viuen a Dublin i fan activitats http://www.catalansadublin.com/

Abans de començar la barbacoa vam quedar per anar a comprar el menjar i paf... una altra cosa per flipar. Ells ja ho sabien, però jo no i encara estic alucinant. Es veu que en els supermercats i la majoria de botigues d'irlanda, els diumenges no es pot comprar alcohol... Si si, tal com ho sentiu. I per assegurar-se que ningu compra, "blinden" literalment els passadisos on es l'alcohol.

Tot i això, com que anava amb gent que ja porta unes quantes milis a Dublin i ja ho sabien, vam esgarrapar una ampolla de vi de casa d'un i una cervesa de casa d'un altre i ens la vam tenir que veure d'amagat a dintre d'una bossa de paper amagada dins el cotxe, perquè resulta que a les WM tampoc es pot veure alcohol i es que es veu que els irlandesos quan veuen...veuen.Sigui com sigui, va ser una tot una mica domingueru però m'ho vaig passar d'allo mes i mes bé, doncs de tant en quan necessito desconectar una mica del meu angles de canoves i deixar descansar el meu cervell.

A prop hi ha el Jhonnie fox pub que es el Pub que hi ha a més alçada de tota irlanda i vam anar a fer unes pintes per tirar avall el fastuós dinar que ens vam zampar. Es com una mena de granja tipus fusimanya però reconvertida amb un pub i es que amb tal de fer peles, famós i turistic un lloc cal inventar-se qualsevol cosa. El cert es que el pub es molt curiós i maco, ple de cartells per tot arreu i abarrotat de guiris, o sigui , nosaltres (almenys jo).

Finalment, tornant a casa, em van saltar els ulls al mirar una farola , doncs resulta que fa poc van ser les eleccions per escollir el tshock que es com un president d'irlanda, però resulta que a més tenen algu que li diuen president. O sigui que tenen president i algu que li diuen tshock que en realitat és qui mana i és el president. O sigui que tenen dos presidents... O sigui, tot molt confús!!!

Sigui com sigui, el fet es que veure un cartell del braç politic de l'IRA em va fer saltar els ulls, sobretot quan allà van agafar Herribatasuna i la van fotre al foc sense saaber ni qui eren com aquell qui diu. Ai si els bascos fan un vol per aqui. La qüestió es que aqui el terrorisme s'ha acabat i allà no...

Per cert,la de la foto no es la raola quan era jove...jejeje

Primeres Impressions

Despres d'una setmana a Dublin, crec que ja m'he pogut crear una primera impressió de com seràla meva estada aquí. El cert es que tot i el poc temps que fa que estic aqui, ja sembla em dona la impressió que hagi estat aqui tota la vida. La gent, sembla molt amable i em tracten de fàbula.

Encara li que sembi que estic a shangai o a kualalupur (o om es digui), estic a Dublin, hehe.

Un parell de coses que m'han sorpès son i en primer lloc amb diferència el trànsit. Ja em van avisar dient que Dublin era un com un "Traffic jam" monumental. Lavors no sabia que volia dir jam i rsulta que es melmelada. Aqui se li diu així als embussos, que a les hores punta pots trigar 1 hora a fer 5 km. Així doncs, els "pastels de melmelada" que es lien aqui si son embussos de debò, i resulta que les embusadetes de les rondes al matí que em embaven terrorifiques, ara les desitjaria.

La segona i seguida amb el transit, el fet de conduir per la esquerra. En general me'n surto prou bé, (excepte algun salt d'ulls que he creat a algun irlandes en alguna rotonda). El problema son els peatges i els tiquets dels parkings dels centres comercials. Imagineu, arribar a un peatge i que el ticket s'haig d'agafar en un expenedor a la dreta del cotxe quan el volant i el conductor es a l'esquerra. Quan hi ha algú a la guixeta, per compasió, estirem els dos el braç i arribo amb més o menys dificultat, però quan es un expenedor automatic, haig d'estirar-me com una serp aguaitant la pressa, per sobre del canvi de marxes i el seient del copilot i treure el cap per la finestra oposada com si fos un puput i intentar agafar el ticket que no sempre esta a la vora del cotxe. L'altre dia vaig crear una cua de descomunal a la autopista, perquè no vaig calcular bé les distàncies i vaig deixar el cotxe nomes un pam separat, M'haguesin anat molt bé unes pinces de fer carn a la brasa per agafar el ticket, doncs era imposible.

Una altra cosa. Entre els meus "compis" hi ha una japonesa, que resulta que fa vuit mesos que està aqui, i només menja menjar japones embasat. I la meva pregunta es, d'on el treu? Doncs li envien packets cada setmana la seva familia... Li deu costar cada tarrineta d'arros a preu com si menges caviar irani. Per cert, menja unes boletes vermelles que semblen prunetes que en realitat son coses picants que no hi ha deu que se les acosti a la boca... Deu tenir un estomac que deu semblar la depuradora de cardedeu...

Per cert. A la foto es veu clar que els palillos ammb els que tots ens hem fet un nus als dits son com les plumes dels indis americans. Només se les posen quan hi ha els turistes al davant...
No us perdeu tots els paquetes que li envin des de l'altre punta del planeta. Els de l'aduana ja la coneixen...

Una altra cosa es la vegetació salvatge i fauna que hi ha aqui. L'latre dia em vaig trobar un aràcnit que em plantava cara a la bañera, de potes fines i llargues i cos prim, de dimensions que no havia vist mai... finalment, amb una ruixada va fugir despavorit... Tot i això no les tenia totes i es que la vegetació es menja fins i tot els cartells de les carreteres...

En general per això, està sent una experiència molt positiva i enriquidora, conixer gent que pensa i actua de formes totalment diferent a un. També he sortit ja a pendre alguna cosa a algun pub, però ja dona per una altra entrada...

Logo

Avui he tingut una alegria molt gran!!! En Xavi Vives, amic i gran dibuijant de comics de Granollers ,despres de coneixer la meva aventura ha decidit enviar-me un dibuix, que m'ha dedicat. Des d'aquí li vull donar li vull agrair la iniciativa.

GRACIES XAVI!!! ETS UN CRACK!!!

M'ha encantat la teva creació!!!

El viatge

Després de rumiar-m’ho una mica (no gaire) vaig decidir fer el viatge amb cotxe cap a Dublín. Va ser un viatge més llarg que amb avió però com diu el Josep Mª Espinàs és la millor forma d’entrar en un lloc nou, poc a poc percebent els petits canvis en el camí...

Així doncs el meu viatge comença el dimecres 7 de Maig a cap allà les 6 de la tarda que surto des de Granollers amb la intenció d’arribar de Cherbourg (França), des d’on surt el ferry cap a Rosslare, (Irlanda), fent una parada per dormir a Limoges, més o menys a mig camí per dormir i no fer els 1.200 Km fins allà de cop.
Així doncs, després d’acomiadar-me de la família, amb el cotxe carregat amb handbike inclosa, emprenc la marxa.

En 5 hores em planto a limoges, on tinc una reserva en un hotel de la cadena “premiere classe” (una especie de formula 1 que per 30 euros poden dormir 1,2 o 3 persones). Només arribar veig que no hi ha ningú per donar-me la clau ni res, però veig una cua de gent davant de quelcom que sembla un caixer automàtic... Noves tecnologies! Resulta que a partir de les 9 no hi ha ningú a l’hotel i introduint el numero de la reserva a l’aparell et dona un rebut amb el codig d’accés a l’habit ació, ni clau ni res, però tot més que correcte...

Després de passar la nit allà, ja és 8 de maig. Avui és el dia del meu aniversari, doncs fa 13 anys que vaig tenir l’accident, casualitats de la vida. Esmorzo i segueixo el camí cap al ferry que em portarà cap a terres irlandeses. Com que anava amb temps i una mica cansat de que m’afussellegin als peatges de la autopista, vaig decidir agafar la nacional, paral·lela a l’autopista i endinsar-me en la ampul·losa campinya francesa. La veritat es que els paisatges verds, els pobles amb cases de pedra de color mel i burrets i baques a costat i costat de la carretera son preciosos però al cap d’una hora i mitja de tractors, bicicletes, i carreteres que semblaven una corda dins un sac, vaig decidir tornar a la autopista...
A l’hora de dinar paro en una àrea de servei on trobo un cartell amb un postre exaurit: crema catalana de coco... si si de coco. Només per curiositat m’hagués agradat tartar-la però es veu que té tant exit que només posar-ho al taulell, vola.

Així doncs, ja a punt d’arribar Cherbourg em trobo una moto dels gendarmes a darrera del cotxe que m’indica parar-me... jo pensant... que vol aquest ara? Després demanar-me els papers i fer-me una prova d’alcohol i de drogues, comença a donar voltes al cotxe...deuria estar buscant un de segona mà... Per cert, el control de d’alcoholemia es diferent a frança. Et fan bufar dins una especie de bosa d’orina (neta eh...) que entra l’aire i no surt fins que el guardia canvia de valbula i fan un test del que hi ha a dins... si si, una bossa... els catalans som mes moderns amb això, jejeje Al final em deixa marxar com si res hagués passat...
Així un cop arribo a Cherbourg, i despres de passar els controls d’aduana enfilo la cua de cotxes per entrar al ferry i cap a dins la panxa d’allò que sembla una cosa enorme, camions, autobusos i una estesa de cotxes omplen tres pisos de parking, impresionant, si si tres. .
Un cop a dins, i amb molta gana de sopar vaig al self service i ja començo a veure cares blanques com gots de llet, plenes de pigues i cabells pèl-rojos per tot arreu. Ja estic a prop. El ferry surt a les 9 del vespre i arriba a les 13:30 del dia següent.

Desprès de sopar faig una pinta al pub, plè d’un grup d’adolescent francesos que sembla fan un viatge de final de curs, però se’m tanquen els ulls i decideixo anar al camarot, que per ser discapacitat, m’han donat un de sol per mi, quin luxe (alguna avantatja ha de tenir ser discapacitat, no...).
Veient un programa d’humoristes irlandesos, tipus el club de la comèdia, però a lo hoolingan, se m’acaben de tancar els ulls i entro i entro en el mon dels somnis fins al dia següent, que em desperta a les 6 del matí la claror de la finestra i un missatge que diu, “benvingut al regne unit” (que m’he equivocat de ferry?), i es que el barco segueix les costes i ara estem davant de la costa anglesa encara. Per cert aquí veig que surt el sol mes d’hora... ah i la mar fina com un pinzell... menys mal...
Em llevo, i desprès d’una dutxa surto a fer un vol, ja amb ganes d’esmorçar i arribar, però encara hem quedarà una estona. Finalment arrivemt a Rosslare, un poble de port realment encantador i enfilo la darrera etapa cap a Dublin. Paro a menjar en un pub més autentic que la Guiness en un poble a mig cami, on em serveixen una amanida de pollastre, evidentment, amb una pinta. A partir d'aquí, segueixo el meu camí i arribo a Dublin , on trevasar la ciutat em costa dues hores de caravanes incesants i que, la veritat, tot i que m'ho habien avisat, no m'esperaba. Dublin=pubs però també = a transit.

Finalment arribo a la casa on no hi ha ningú i tinc que esperar una estona més perquè arribi la Caren que em comenta que els altres dos nois irlandos que hi viuen no hi seràn el cap de setmana, per tant la casa serà per nosaltres sols tot el finde.... i aqui acaba el meu viatge.

Dir que ha estat una "gozada" poder invertir un parell de dies de la meva vida en aquest treball d'introspecció que et dona la magnifica monotonia de l'autopista i destinar un temps per un mateix on estas completament amb tu mateix i ningu més, tot i saber que tant des d'on has sortit com on vas t'espera gent.